miércoles, 28 de noviembre de 2007

Feliços 18!!!


És el benjamí de la família i avui fa 18 anys!! Felicitats!!

lunes, 26 de noviembre de 2007

Màgic

En un post bastant anterior renegava del Ticktacticket i el sistema de vendes per a les entrades del concert de Bruce Springsteen a Madrid. Doncs bé, crec que no vaig explicar que finalment n'havia aconseguit per al concert a la 'capi'. Tot i això, em refermo amb el que vaig dir sobre aquesta empresa.

Aquest ha sigut un cap de setmana molt diferent als habituals. Dissabte agafava, per primera vegada des de l'aeroport de Girona, un vol direcció Madrid que m'havia de portar al meu primer concert del Boss fora de Barcelona (exceptuant Badalona, és clar). Enrere, quedaven dies d'espera pel 25-N i endavant hores d'impaciència. El dia abans va ser de retrobaments amb els amics madrilenys de l'etapa londinenca, amb imprevistos d'última hora i amb una passejada quilomètrica per Madrid enmig d'una forta tramuntana. Allà també en tenen, sí.

Palacio de los Deportes de Madrid

Molt s'ha discutit sobre la calidesa dels públics de cada ciutat quan acull el Boss. Que si els millors són els espanyols i italians, i els pitjors els nòrdics, etc.. Només ho poden dir els qui l'han seguit per tot el món, però sí vaig notar que el públic de Madrid era més conformista. Que sortís 45 minuts tard a l'escenari va ser quelcom excepcional, i per l'experiència en els concerts a casa nostra, quan passen dos minuts de l'hora la pressió perquè comenci tot i l'adrenalina estan pels núvols. Ahir, en canvi, el públic estava resignat, no 'pressionava' amb xiulets ni corejava cap de les seves cançons per anar escalfant l'ambient. Uns quants sí es van 'despertar' quan va aparèixer mitja família reial a la llotja d'autoritats o el president del Reial Madrid, Ramon Calderón, qui, per cert, va tenir l'atreviment de marxar a mig concert.

Com en els sis anteriors concerts de Bruce, em donava la sensació que la tarda discorria molt lentament. El rellotge no avançava amb l'afegit, aquesta vegada, que esperar-se pels voltants del Palacio de Deportes fa augmentar considerablement el risc de congelació. Però també té les seves recompenses. Per segona vegada, vaig poder tenir al Boss a cinc metres de distància, ja que vaig coincidir en el moment que entrava al Pavelló dins d'una furgoneta tipus Mercedes Vitto. I segons m'han comentat, vaig sortir al Telediario de TVE...

Enfront l'horterada de les limusines americanes que utilitzarien estrelles del seu calibre, Bruce dóna una mostra més de la seva senzillesa viatjant com a copilot dins d'un vehicle utilitari, és a dir, en la plaça que no té els vidres tintats. Evidentment no es va parar. Els seus fans més incondicionals són primer de tot respectuosos i a ningú se li va ocórrer tallar el pas de la furgoneta per dir-li 'queremos un hijo tuyo'. Va entrar a una velocitat suficientment adequada com perquè ell tingués temps de senyalar-nos com a mode de salutació. Aquesta ha sigut la segona vegada que l'he pogut veure de tant a prop, ja que en l'últim concert a Badalona també va sortir en una furgoneta amb vidres tintats i, de nou, a la plaça de copilot.

Vam ser pocs els afortunats que el vam veure entrar

Una de les meves il·lusions d'aquest concert, a part d'escoltar les noves cançons i els clàssics de sempre, era sentir 'Candy's Room' en directe. Per a mi, un dels màxims exemples electritzants del seu repertori, amb el permís, òbviament, de Badlands, Born to Run i Dancing in the dark. Em va sorprendre gratament Gipsy Biker, que era de les que em tendeixo a 'saltar' en el nou disc; també que toqués The Tunnel of Love o Working in the Highway; i en canvi vaig trobar a faltar Night o The ties that bind. Aquest cop no van faltar els seus missatges reivindicatius per lluitar per un món millor i sense 'les mentides que es converteixen veritat i les veritats que semblen mentida', frase que va utilitzar per introduir la gran, grandíssima, 'Magic'.


Segons abans d'obrir portes

Una altra sorpresa, o millor dit alegria, és poder constatar que Bruce Springsteen arriba cada dia a un públic més jove. Els nostàlgics que actualment estan a l'edat dels 50 i 60 anys es comencen a veure superats en nombre pels joves de 20 a 30 anys. El dissabte a la nit, al voltant de quarts de deu, em vaig acostar a la porta del Palacio de los Deportes i ja hi havia prop d'un centenar de joves fent cua per entrar, 22 hores abans i encara amb una nit gèlida per davant!

Aquest dilluns és el torn de Bilbao. No cal dir que m'encantaria assistir-hi i sento enveja sana per als privilegiats que estaran al BEC aquesta nit, però també haig de dir que em sento molt i molt afortunat d'haver pogut gaudir d'un concert com el d'ahir a Madrid i satisfet de saber que d'aquí mig any el tornarem a veure, aquest cop, al Camp Nou.


Per veure un fragment del Born to Run, clicka aquí.

martes, 13 de noviembre de 2007

Girona World Race

Encara sota l'impacte de l'espectacular sortida de la Barcelona World Race aquest diumenge al migdia, 24 hores més tard també he començat la meva volta al món particular. Es tracta de la competició paral·lela a través d'Internet, en què tothom qui vulgui pot participar des de l'ordinador de casa seva. De moment, ja som més de 2.000 els regatistes d'arreu del món que competim, inclosos els de veritat, que també ho fan virtualment. L'anècdota curiosa és que alguns participants virtuals han atrapat als reals i no sé si és gaire bon símptoma.



Sortint a la una del migdia d'avui dilluns al migdia, en quasi onze hores ja he remuntat 213 llocs i ja quasi estic entre els 500 primers. Es veu que hi ha la possibilitat de naufragar, així que aquesta setmana haurem d'estar atents perquè el Mediterrani és petit i a l'hora de passar l'Estret de Gibraltar es pot formar un petit tap.. ;-))


La gràcia està en trobar el rumb adequat i les veles apropiades segons la intensitat del vent i no sempre el camí més recte és el més ràpid.

Una vegada a l'Atlàntic, el barco ja anirà 'sol' ja serà qüestió d'anar baixant de latitud, fins a arribar a les calmes tropicals per anar a buscar posteriorment el sud de l'Índic, els '40 rugientes' i els icebergs...

Aquí estaré per explicar-ho des de l'ordinador de casa meva i amb la calefacció posada.

miércoles, 7 de noviembre de 2007

LSX

Acabo de tornar del Saló Nàutic de Barcelona i he vist una llanxa a la mostra flotant del Port Vell que m'ha 'agradat tant i tant', que me l'he comprat.

I perquè ningú me la prengui, m'hi he inscrit les inicials, com a la bata del cole.


I també hi havia els participants de la Barcelona World Race enllestint els preparatius abans de la sortida diumenge que ve. Comença la conta enrera perquè setze navegants d'altura iniciïn una travessia de més de tres mesos donant la volta al món sense escales per tornar a Barcelona. Sens dubte, admirable. Tota la sort del món!





A les fotos, els tres barcos amb representació catalana-espanyola.

martes, 6 de noviembre de 2007

Amb Z de SarkoZy

Aquest cap de setmana hem assistit a una de les mostres més evidents del poder nul de la diplomàcia espanyola a l'exterior. El president de França, Nicolas Sarkozy, ha hagut d'agafar el 'seu avió' per plantar-se al Txad i portar les quatre safates 'espanyoles' de la companyia catalana Girjet i tres periodistes francesos que viatjaven amb membres de l'ONG l'Arca de Zoé.

Desconeixem si França, ja com a estat, té informació confidencial sobre si el cas de l'Arca de Zoé només seria la punta de l'iceberg d'una trama il·legal de grans dimensions i si només cal aixecar una mica la moqueta perquè el prestigi de les ONG, franceses i europees en general, toqui fons. El president de tota una República Francesa no es pren la molèstia de fer 14 hores d'avió el dia abans de començar una visita oficial als EUA si no és per un assumpte sumament important per la nació i d'aquesta manera el viatge en si eclipsi el problema de fons. Dit d'una altra manera, l'objectiu pot ser que ens quedem tots amb l'anècdota del 'rescat' i no amb el que pugui haver-hi al darrera d'aquestes detencions.

Sospites a banda, no amaga el paper ridícul de Zapatero i Moratinos en aquest afer. I si no és així, així ho ha semblat, i aleshores el que els ha fallat és la comunicació a tots els nivells. Per què aquest cap de setmana ningú d'Exteriors ha informat de les gestions? Per què la companyia Girjet, com a part implicadíssima en tenir set treballadors retinguts, s'assabentava de tot a través dels mitjans? Per què amb les possibilitats que ens ofereix Internet Exteriors no publica al seu lloc web un comunicat felicitant-se de l'alliberament de les quatre compatriotes per, així, començar a dissimular la seva incompetència?






Sarkozy aterrava el diumenge a les nou del vespre, en punt, a la base aèria de Torrejón de Ardoz amb el seu flamant Airbus i les quatre hostesses espanyoles. El president francès va tenir el 'detall' de dir que Zapatero havia estat informat en tot moment de les seves intencions i que havia sigut una operació conjunta. Per què no l'acompanyava al Txad aleshores? De la mateixa manera que l'avió feia una escala a Madrid de tornada, també la podia fer d'anada. Per què al final, qui l'ha portat és Sarkozy, i l'avió que es veia al darrera durant la conferència de premsa era el de la República Francesa i no el de las Fuerzas Aéreas Españolas?

La legislatura s'acaba sense solucionar la gran assignatura pendent: la política internacional. El que els espanyols haguessin volgut en aquest cas són 'fets, i no somriures'. A tall d'exemple, l'únic diàleg que han tingut ZP i Bush ha sigut 'Hola, qué tal amigo? Muy bien', mentre que sí sembla que ens fan una mica més de cas en països de dubtosa reputació com Venezuela, a qui s'ha vengut armament; Bolívia, amb qui convé estar-hi bé per la implantació d'empreses del sector energètic, o altres països dels quals no s'arriba més enllà de les bones intencions de voler establir acords comercials, de diàleg i tot aquest seguit de paraules buides.