Retrets i més retrets

S'havia dit del debat televisiu entre els candidats socialista i popular, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, que podia ser clau i que marcaria la campanya en el pròxims dies. No ha sigut més que un reflex dels últims quatre anys: desqualificacions, insults i retrets. Sobretot retrets. Han oblidat els dos candidats que en aquest debat es podia discutir dels èxits i fracassos d'aquesta legislatura, però sobretot també s'ha d'il·lusionar els telespectadors amb el futur. No només s'ha anat quatre anys enrera, sinó fins a trenta, en plena transició.

Una vegada Felipe González va dir que a la gent quan se'ls parla de dades i quantitats superiors als 1.000 duros 'es perd'. I gran part de les disputes dialèctiques han anat amb dades macroeconòmiques en mà i amb gràfiques ascendents o descendents, en funció de dels interessos particulars de cadascú i, sempre, 'segons dades oficials'. Totes elles contradictòries que fa que l'espectador desconegui qui li està dient la veritat i qui no.

Rajoy ha acusat Zapatero de ser culpable de la pujada de la llet, els cereals i els elements de primera necessitat. En una economia com és l'actual, global, la responsabilitat del preu dels aliments i el cost de la vida és relativament petita. L'actual president s'ha perdut en algunes xifres i no ha estat correcte, políticament parlant, quan ha dit que ara es començarien 100.000 habitatges de protecció oficial. La dada és que no s'inicï la seva construcció, sinó que ja haurien d'estar fets.

Molta tensió també ha generat el debat sobre ETA, sobretot quan Rajoy ha acusat d'agredir a les víctimes de la banda. Són acusacions molt greus i que mitjançant la desqualificació personal no hauria de portar Rajoy a la presidència. Les negociacions polítiques, o com n'hi vulguin dir, entre govern espanyol i ETA han existit sempre, i si el PP no ho vol reconèixer és perquè no li interessa.

He trobat a faltar més debat sobre la política internacional de l'executiu sortint. Si bé és cert que la sortida de l'Iraq va poder ser una decisió acertada, Espanya ha perdut pes en el pla internacional des d'aleshores amb l'ignorància dels Estats Units. I això és prou important com per discutir-ho.

Dos apunts importants més: Rajoy no té com a prioritat el transvasament de l'Ebre i ha reconegut que el castellà no està perseguit a Catalunya. Anem avançant. També ha recordat a Zapatero, com a exemple de l'antidemocràcia, el Pacte del Tinell, que exclou al PP de tot pacte polític. Aquest, no sense raó, ha sigut un cop per l'actual president al que no ha sigut respondre.

Aquests són quatre ratlles del que crec que ha sigut aquest cara a cara, el primer des de l'any 1993. Una cita que hauria de ser obligatòria en tota democràcia i que és motiu de normalitat que així s'hagi celebrat.

En definitiva, Rajoy haurà convençut als seus i ha perdut la primera semifinal de Champions. El seu rol era el d'explicar projectes de futur i il·lusionar a aquella massa clau i indecisa. Zapatero, estant a la defensiva i destacant els seus èxits, en tenia prou.

Nota: Deu minuts després de la finalització del debat, Cuatro i la SER donen guanyador, d'acord amb un sondeig d'Opina a Zapatero. De moment, sembla poc creïble, no sabem l'univers d'aquesta enquesta i en quina base es proclama guanyador a un o altre. Això sí, Rajoy, a la sortida, ha conversat amb la premsa, cosa que no ha fet Zapatero. Els petits detalls poden ser decisius, si després d'una cita com aquesta es dóna una imatge triomfalista davant dels mitjans (encara que n'acabi resultant el perdedor). Petits detalls, com els del principi, quan Zapatero deu haver començat una conversa banal amb el moderador Manuel Campo Vidal. La foto, demà, serà de Zapatero i Campo Vidal, mentre Rajoy mira sol a l'infinit amb un somriure artificial i aïllat, com es pot quedar ell i la dreta del país com no canviï les males companyies actuals.

La BWR s'acaba

La Barcelona World Race (BWR) està arribant a la seva fi. Dels cinc participants que han sobreviscut a la volta al món sense escales, quatre ja són a casa. Als dos ja citats anteriorment en el post de sota, com el Paprec Virbac i l'Hugo Boss, cal afegir el Temenos II diumenge, format per la parella (de veritat) Dominique Vauvre i Michele Paret, i la parella (esportiva) Bubi Sansó i Pachi Rivero, a bord del Mútua Madrileña dimarts ja de matinada. Ara només falta l'Educación sin Fronteras.



Aquest havia de ser un dels actes més esperats pels aficionats i organització de la regata. L'arribada de la parella espanyola, que completava la seva primera circumnavegació, va passar desapercebuda. Ni organització ni aficionats van estar a l'alçada. Com comentava la setmana passada, s'ha perdut una ocasió d'or per promocionar Barcelona i la vela arreu del món. Barcelona no ha de ser només la capital del Barça i dels telèfons mòbils tres dies l'any. L'esport també ven i molt, i no sempre ha de ser el producte Barça que focalitzi tota l'atenció.

M'expliquen que en l'arribada dels dos espanyols només hi havia una setantena de persones, comptant organització i familiars. L'ambient era fred i plujós. En cap moment, els assistents van ser informats de on eren els regatistes o quan tardarien en arribar. La il·luminació, la justa. En aquest aspecte, cal aprendre molt dels francesos, ja que mig país s'hagués paralitzat i les televisions haurien connectat en directe per rebre uns herois. És que ho són. Estar tres mesos en alta mar, sense quasi veure terra, amb la companyia d'una sola persona; menjant lifiolitzats, sense quasi poder-se dutxar, dormint en intervals de tres hores i suportant uns índex d'humitat extrems, entre d'altres incomoditats. De moment, però, seguim idealitzant un col·lectiu d'onze milionaris amb calça curta a qui cada dia de la setmana se'ls dedica 15 minuts d'un informatiu per riure'ls les seves gràcies o pseudoanècdotes a les rodes de premsa.

Entre la setantena de persones que van esperar l'arribada del Mútua Madrilenya fins passdes les dues de la matinada, també hi havia la filla d'un conegut personatge del Polònia.

Les previsions per a l'arribada apunten el 26 de febrer. Tant de bo sigui així, cauria en dimarts i podria anar-hi!

Barcelona-Barcelona en 92 dies

Aviat farà 48 hores que Jean Pierre Dick i Damian Foxall del Paprec Virbac van arribar a Barcelona després de 92 dies de navegació, i en quedaran unes dotze perquè Alex Thomson i Andrew Cape, de l'Hugo Boss, arribin com a segons classificats de la primera edició de la Barcelona World Race. D'aquesta manera, i encara amb tres barcos que aniran arribant progressivament d'aquí a finals de mes, s'acaba aquesta regat pionera que consisteix en la volta al món a dos i sense escales. Han sigut tres mesos de resistència física i mental, d'estratègia i lluita contra el vent i els perillosos mars del sud.

S'espera una segona edició per d'aquí dos anys i és moment de treure conclusions de la present. Els dissenyadors de tres dels participants, PRB, Delta Dore i Veolia, ja deuen estar treballant en les millores després que tots tres trenquessin el pal després portar-los al límit en condicions no tan extremes. Per no dir les avaries als timons que més de la meitat dels participants han patit i que els ha obligat a fer una aturada tècnica a Wellington.

També és un bon moment per reflexionar sobre la cobertura mediàtica d'aquest esdeveniment i cal autocrítica de la bona. Resulta que ens passem el dia lamentant-nos que Madrid això, que Madrid ens roba, que les empreses se'n van a Madrid, que Madrid ens pren les fires i moltes altres coses més. Segur que no ens falta raó. Però davant un esdeveniment com la Barcelona World Race que hauria de permetre a la capital catalana explotar un dels seus màxims actius, és a dir el mar, l'arribada d'aquests herois passa quasi desapercebuda per la Televisió Nacional de Catalunya, que a més, és patrocinadora de la competició. Va haver-hi una connexió en directe a través del 3/24, de només cinc minuts, i en el TN de l'endemà no va haver-hi ni una peça explicant l'arribada d'aquests herois. Unes imatges amb off conductor, això sí, que eren menys important que un estudiant de 20 anys de Portland que era capaç de fer 20 triples seguits. És més interessant potser que una regata que té sortida i arribada a Barcelona i que projecta la ciutat món? També vam saber que Ronaldinho encara està enfonsat i que Robinho, pobret, té un petit trencament fibrilar a l'abdomen.

Si en una ocasió com aquesta la Televisió Nacional de Catalunya, i la resta de mitjans, no fa cas a un esdeveniment com aquest ni a aquest esport, la vela mai tindrà el suport que es mereix en un país que té centenars de quilòmetres de costa.

Gasol als Lakers

Una de les grans notícies de la setmana que hem deixat enrere és el fitxatge de Gasol per Los Ángeles Lakers. En els primers partits, ha signat unes actuacions brillants al costat d'un Kobe Bryant, qui ara ja no haurà d'aguantar amb tota la pressió de ser l'única estrella de l'equip.

I com sempre en aquestes casos, en les informacions que fan referència als catalans que triomfen en el món de l'esport (Puyol, Xavi, entre d'altres) i que també ho han fet amb la sel·lecció espanyola, surten els detractors de l'esportista. No perquè jugui malament, sinó per trair una bandera, un país. Només cal repassar els comentaris dels lectors en pàgines com l'Avui o El Mundo Deportivo. Si bé és cert que moltíssima gent li desitja el millor, uns quants l'insulten i li desitgen el contrari.

Pot ser que molta gent oblidi que la carrera d'un esportista d'èlit és curta, i per tant, és lògic que no s'entretinguin en romanticismes com el de jugar en una sel·lecció d'una nació sense estat. Si té un mínim d'ambició, jugarà amb la selecció que li toqui per donar un salt en el panorama internacional.

Des d'aquí, li desitjo tot el millor a en Pau Gasol, i tant de bo, l'any que ve puguem veure el seu germà i Rudy Fernández deixant el bàsquet català ben amunt als Estats Units. Hauríem d'estar orgullosos que aquests jugadors s'hagin format prop de casa i no entrar a valorar si són o menys catalans per haver vestit la samarreta de la sel·lecció espanyola. Molta sort a tots!