Ja el tenim aquí. Aquest és el segon 'single' de 'Magic' i pertany a la cançó 'Long Walk Home', per a molts la millor de l'àlbum.
LONG WALK HOME
last night I stood at your doorstep
trying to figure out what went wrong
you just slipped somethin' into my palm
then you were gone
I could smell the same
deep green of summer
above me the same night sky was glowin'
in the distance I could see the town
where I was born
it's gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
a long walk home
in town I passed Sal's grocery
the barbershop on South Street
I looked into their faces
they were all rank strangers to me
the veterans' hall high up on the hill
stood silent and alone
the diner was shuttered and boarded
with a sign that just said "gone"
it's gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
it's gonna be a long walk home
here everybody has a neighbor
everybody has a friend
everybody has a reason to begin again
my father said "Son, we're
lucky in this town
it's a beautiful place to be born
it just wraps its arms around you
nobody crowds you, nobody goes it alone,
you know that flag
flying over the courthouse
means certain things are set in stone
who we are, what we'll do
and what we won't,"
it's gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
it's gonna be a long walk home
it's gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
it's gonna be a long walk home
it's gonna be a long walk home
(Pointblankmag)
martes, 25 de septiembre de 2007
Long Walk home
Piromusical La Mercè '07
Ja fa uns quants anys que els organitzadors de la Festa de la Mercè insisteixen en organitzar un piromusical, és a dir, el llançament de focs artificials al compàs de la música. La idea és bona, sens dubte, però molt difícil de dur a terme. Ahir en vam poder veure un nou exemple a través de la televisió. Un conjunt de cançons, les més punxades de la història musical, desordenades i encadenades sense cap mena de criteri sonaven mentre els focs de totes formes i colors també eren llançats anàrquicament. Només les fonts de Montjuïc van donar sensació, en algun moment, de coordinació. En definitiva, un desordre que arriba a avorrir als espectadors.
Almenys, així es veure per TV3.
Almenys, així es veure per TV3.
jueves, 20 de septiembre de 2007
Barça-Olimpique de Lyon
El Barça ja ha tornat a la Champions, la millor competició del món i la lliga del futur. No podem dir que ho hagi fet per la porta gran. Llegint alguns titulars aquest matí, sembla que els mals de l'equip ja estan resolts perquè s'ha guanyat 3-0. El resultat és enganyós, doncs amb un equip com aquest no es poden passar aquestes penúries a la davantera. Sort de Sant Messi, que és l'únic que hi posa ganes, i de Yayá Touré, el millor fitxatge d'aquesta temporada, junt amb Milito i Abidal. Aquest any Valdés tindrà poca feina.
Ronaldinho, però, es mereix un apart. No corre, no té bona actitud, és imprecís en les passades i encara és intocable, tot i haver estat substituït en dos partits consecutius. Ara ja no pot argumentar un esgotament físic per estar jugant tres anys al màxim nivell i el 'soci', pel que es percep al camp, ja en comença a estar una mica tip. Una mala ratxa la pot passar tothom, faltaria més, però ja fa massa que dura. Escric això després de sentir a Catalunya Ràdio que un oient el va veure a quarts de tres a una discoteca de Barcelona i que no es va voler fer cap foto perquè podia ser 'compromès'. Que surti el que vulgui, però que rendeixi. Romario, al seu temps, sortia fins a l'alba, estava 'canshao', però marcava 30 gols cada any.
Per últim, dir-vos que tot això us ho explico sa i estalvi. Cap al minut 20 de la primera part, un aficionat va compartir 'unes amables paraules' amb els 'boixos nois' del Lyon, i es van caure 'tan bé' que van respondre amb el llançament de monedes cap on érem nosaltres. Una va caure a un pam. La UEFA i el Barça sempre vetllen per la seguretat de l'aficionat, però el cert és que aquest fi..·%·#!! ens podria haver fet molt mal i que a l'entrada de l'estadi ningú, absolutament ningú, vigila què hi entra la gent a les seves bosses.
Ronaldinho, però, es mereix un apart. No corre, no té bona actitud, és imprecís en les passades i encara és intocable, tot i haver estat substituït en dos partits consecutius. Ara ja no pot argumentar un esgotament físic per estar jugant tres anys al màxim nivell i el 'soci', pel que es percep al camp, ja en comença a estar una mica tip. Una mala ratxa la pot passar tothom, faltaria més, però ja fa massa que dura. Escric això després de sentir a Catalunya Ràdio que un oient el va veure a quarts de tres a una discoteca de Barcelona i que no es va voler fer cap foto perquè podia ser 'compromès'. Que surti el que vulgui, però que rendeixi. Romario, al seu temps, sortia fins a l'alba, estava 'canshao', però marcava 30 gols cada any.
Per últim, dir-vos que tot això us ho explico sa i estalvi. Cap al minut 20 de la primera part, un aficionat va compartir 'unes amables paraules' amb els 'boixos nois' del Lyon, i es van caure 'tan bé' que van respondre amb el llançament de monedes cap on érem nosaltres. Una va caure a un pam. La UEFA i el Barça sempre vetllen per la seguretat de l'aficionat, però el cert és que aquest fi..·%·#!! ens podria haver fet molt mal i que a l'entrada de l'estadi ningú, absolutament ningú, vigila què hi entra la gent a les seves bosses.
miércoles, 19 de septiembre de 2007
Torna la Champions
Demà, Barça-Olympique de Lyon. No sóc gaire optimista, però del que sí estic segur és que viurem aquell ambient especial de Champions, la millor lliga del món.
Aquest vídeo correspon al passat 21 de febrer, partit contra el Liverpool i que el Barça va perdre 1-2. Un partit que va ser més que una derrota, va ser també el principi de la davallada. A veure, si demà és el principi de la remuntada!
martes, 18 de septiembre de 2007
viernes, 14 de septiembre de 2007
No calia
Per què estem en un país tan tancats de mires que la 'gamberrada' d'una persona acompanyada de 400 més és extrapolable a una ciutat de 80.000 habitants? En quin lloc ha quedat ara Girona? A mi no em dóna la gana que la meva ciutat s'identifiqui amb aquest tipus de violència i per això sento vergonya aliena.
No seré jo qui defensi la monarquia ni el rei, al contrari, però sí ahir algú havia de protestar contra la seva presència ho havia de fer pacíficament, cridant, cantant, fent 'performances', el que volgués; però no cremant fotografies per alimentar la premsa enemiga de Catalunya i el seu entorn.
Dubto que l'espectacle d'anit sigui el sentir general de la ciutat vers el rei. La seva visita, excepte en alguns sectors molt concrets, va causar més aviat indiferència. I pitjor que la indiferència, no hi ha res.
No seré jo qui defensi la monarquia ni el rei, al contrari, però sí ahir algú havia de protestar contra la seva presència ho havia de fer pacíficament, cridant, cantant, fent 'performances', el que volgués; però no cremant fotografies per alimentar la premsa enemiga de Catalunya i el seu entorn.
Dubto que l'espectacle d'anit sigui el sentir general de la ciutat vers el rei. La seva visita, excepte en alguns sectors molt concrets, va causar més aviat indiferència. I pitjor que la indiferència, no hi ha res.
jueves, 13 de septiembre de 2007
Posem ordre?
Aquests dies el sentiment de pertinença a una 'nació sense estat' és més alt que de costum. És, suposo, per l'encara proximitat de la Diada de Catalunya. Ha sigut l'hora de discursos patriòtics, alguns més afortunats d'altres. A més, la setmana passada l'expresident Pujol, qui va dir en el seu dia que no parlaria per no entorpir la tasca del seu partit, no es va poder estar de dir que faria una vaga fiscal i que avui hi ha més partidaris de la independència que no quan governava ell. Si no ha pogut resistir la temptació de donar dos grans titulars -tots dos a Catalunya Ràdio i en pocs dies, per cert- és perquè veu Catalunya tocada. I les seves són paraules a tenir en compte, són d'algú que ha vist créixer aquest país i que ja torna de tot.
Aquest és un capítol del debat identitari, després d'uns mesos pèssims en quant el funcionament dels serveis públics, que ha arribat a capitalitzar, per davant de les revindicacions nacionals, el discurs de Montilla en la Diada. El sentiment del 'no poder més' quan el tren no arriba ni un dia a l'hora i es fa tard a la feina, quan es perden les maletes a l'aeroport, quan es tarda una hora per fer 30 quilòmetres perquè les carreteres són insuficients, quan el TGV no arriba mai més perquè les obres són lentes i costoses, i un Estatut que no s'acaba de desplegar, entre moltes altres coses, porta al català de peu a voler separar-se d'Espanya.
Davant d'aquesta situació, els partits nacionalistes catalans són incapaços d'anar junts. I el que és més paradoxal, és que tots estan immersos en un sotrac, en el qual les corrents internes agafen més volada que les corrents oficials. A ERC, per una banda, un exconseller lidera el Reagrupament.cat que aposta per la regeneració del partit i el canvi en la direcció; i per l'altra, un exmembre de l'executiva impulsa Esquerra Independentista, partidària de convocar un referèndum per a la independència. Mentrestant, dins del partit, és 'vox populi' que el secretari general i número 2, Joan Puigcercós, vol prendre-li el lloc al president Carod-Rovira, que sembla haver-se oblidat de les velles reivindicacions de fa uns anys.
Per un altre costat, a CiU també tenen revoltes internes. El seu soci, UDC, tindria ministres a Madrid, CDC no s'ho planteja. Mentrestant, algun corrent de CDC vol desfer-se d'UDC, circumstància que tampoc seria mal vista pels més moderats d'Unió (els extrems es toquen, com sempre). Mas, conscient del desordre actual, vol refundar el catalanisme i la proposta és molt ben vista per l'expresident Maragall, del PSC però molt allunyat de l'actual direcció. Mentrestant, UDC no vol saber res de la 'radicalització' del discurs del seu soci.
A tot això, gent de CiU i d'ERC, però que neguen tenir lligams polítics (sic), s'uneixen per crear el Cercle d'Estudis Sobiranistes per crear una 'nació catalana independent'.
Mentrestant, el diputats del PSC a Madrid, enlloc de formar un grup parlamentari propi, estan integrats al PSOE, per la qual cosa, segons quines decisions han de votar, els pot posar entre les cordes.
Al final, i si posem una mica d'ordre? Amb desavinences internes i externes d'aquestes magnituds, no es pot fer un front comú al govern espanyol per reclamar millores per una Catalunya, que això sí, tots estimem.
Per cert, i a Euskadi, el president del PNB i un dels polítics més competents i realistes d'aquest país, Josu Jon Imaz, ha de deixar el partit obligat pels 'seus'. Imaz no vol convocar un referèndum per a l'autodeterminació si ETA no deixa les armes, mentre que Ibarretxe sembla que ha canviat d'opinió i diu que s'ha de fer tant sí com no. Al final, són els seus companys qui li fan abandonar el seu lloc, com a Piqué el seu dia.
Com sempre, els bons se'n van.
Aquest és un capítol del debat identitari, després d'uns mesos pèssims en quant el funcionament dels serveis públics, que ha arribat a capitalitzar, per davant de les revindicacions nacionals, el discurs de Montilla en la Diada. El sentiment del 'no poder més' quan el tren no arriba ni un dia a l'hora i es fa tard a la feina, quan es perden les maletes a l'aeroport, quan es tarda una hora per fer 30 quilòmetres perquè les carreteres són insuficients, quan el TGV no arriba mai més perquè les obres són lentes i costoses, i un Estatut que no s'acaba de desplegar, entre moltes altres coses, porta al català de peu a voler separar-se d'Espanya.
Davant d'aquesta situació, els partits nacionalistes catalans són incapaços d'anar junts. I el que és més paradoxal, és que tots estan immersos en un sotrac, en el qual les corrents internes agafen més volada que les corrents oficials. A ERC, per una banda, un exconseller lidera el Reagrupament.cat que aposta per la regeneració del partit i el canvi en la direcció; i per l'altra, un exmembre de l'executiva impulsa Esquerra Independentista, partidària de convocar un referèndum per a la independència. Mentrestant, dins del partit, és 'vox populi' que el secretari general i número 2, Joan Puigcercós, vol prendre-li el lloc al president Carod-Rovira, que sembla haver-se oblidat de les velles reivindicacions de fa uns anys.
Per un altre costat, a CiU també tenen revoltes internes. El seu soci, UDC, tindria ministres a Madrid, CDC no s'ho planteja. Mentrestant, algun corrent de CDC vol desfer-se d'UDC, circumstància que tampoc seria mal vista pels més moderats d'Unió (els extrems es toquen, com sempre). Mas, conscient del desordre actual, vol refundar el catalanisme i la proposta és molt ben vista per l'expresident Maragall, del PSC però molt allunyat de l'actual direcció. Mentrestant, UDC no vol saber res de la 'radicalització' del discurs del seu soci.
A tot això, gent de CiU i d'ERC, però que neguen tenir lligams polítics (sic), s'uneixen per crear el Cercle d'Estudis Sobiranistes per crear una 'nació catalana independent'.
Mentrestant, el diputats del PSC a Madrid, enlloc de formar un grup parlamentari propi, estan integrats al PSOE, per la qual cosa, segons quines decisions han de votar, els pot posar entre les cordes.
Al final, i si posem una mica d'ordre? Amb desavinences internes i externes d'aquestes magnituds, no es pot fer un front comú al govern espanyol per reclamar millores per una Catalunya, que això sí, tots estimem.
Per cert, i a Euskadi, el president del PNB i un dels polítics més competents i realistes d'aquest país, Josu Jon Imaz, ha de deixar el partit obligat pels 'seus'. Imaz no vol convocar un referèndum per a l'autodeterminació si ETA no deixa les armes, mentre que Ibarretxe sembla que ha canviat d'opinió i diu que s'ha de fer tant sí com no. Al final, són els seus companys qui li fan abandonar el seu lloc, com a Piqué el seu dia.
Com sempre, els bons se'n van.
martes, 11 de septiembre de 2007
It sounds good
'Radio Nowhere' és el primer avanç del que diuen és un gran àlbum. La lletra potser no és la més elaborada, tenint en compte al que ens té acostumats, però musicalment és molt i molt potent, i el videoclip molt bo. El disc de moment s'està baixant, però em penso comprar l'original perquè sigui una peça més de la col·lecció. És només per la impaciència, fins el dia 2 d'octubre no em puc esperar, i més veient que la gent que ja l'ha escoltat deixa aquest cd pels núvols.
lunes, 10 de septiembre de 2007
S'acosta la Diada
S'acosta la Diada de l'Onze de Setembre. I veient algunes de les portades dels diaris de demà dilluns, hi ha qui la pretén caldejar. Els nacionalismes estan a l'ordre del dia. No us perdeu la de l'ABC. No sé si el Tribunal de la Haya 'ha tomado cartas en el asunto'..
En qualsevol cas, es nota com cadascú escombra cap a casa... Veurem què diu Montilla al discurs institucional.... 'Cabòries?'
D'esquerra a dreta:
El País: La Ertzaintza aplica tolerancia cero frente a los proetarras
El Periódico: Montilla contraataca amb una ofensiva antidesànim
Avui: Entrevista a Àlex Salmond, primer ministre d'Escòcia: 'La majoria veu inevitable el camí cap a la independència'
El Mundo: Las tres asociaciones de jueces piden al Gobierno que aplique la ley de banderas
ABC: Un vocal de CGPJ pide la independencia para frenar el 'genocidio catalán'
La Razón: ETA acusa al Gobierno de incumplir sus acuerdos y anuncia más atentados
En qualsevol cas, es nota com cadascú escombra cap a casa... Veurem què diu Montilla al discurs institucional.... 'Cabòries?'
D'esquerra a dreta:
El País: La Ertzaintza aplica tolerancia cero frente a los proetarras
El Periódico: Montilla contraataca amb una ofensiva antidesànim
Avui: Entrevista a Àlex Salmond, primer ministre d'Escòcia: 'La majoria veu inevitable el camí cap a la independència'
El Mundo: Las tres asociaciones de jueces piden al Gobierno que aplique la ley de banderas
ABC: Un vocal de CGPJ pide la independencia para frenar el 'genocidio catalán'
La Razón: ETA acusa al Gobierno de incumplir sus acuerdos y anuncia más atentados
jueves, 6 de septiembre de 2007
sábado, 1 de septiembre de 2007
Benvinguts al món real
Benvinguts al món real. No, no és el títol del supervendes de Sandro Rosell, és la descripció d'un 31 d'agost que culmina les vacances d'estiu.
Tanquem així un estiu que per molts no passarà a la història, ja que el principal aïllat de les vacances, la metereologia, ha donat l'esquena a molta gent. I a mi també, però no tots els dies. He tingut la sort de gaudir d'una setmana a Croàcia, destí que diuen està de moda i així deu ser, amb quatre amics de la pedrera: Ramon, Pep, Marc i Santi. Van ser uns dies genials, ple de noves experiències i coneixences, bon temps, desconnexió, però també dies esgotadors. Ens repetíem constantment que la vida del turista és molt dura, ja que si vols ser a tot arreu no descanses gaire.
La tornada va ser la constatació del que ens costava creure. L'estiu a la Costa Brava estava sent un desastre quant al temps. Les platges buides i milers de turistes avorrits!
Els pròxims dies, no puc dir quan, penjaré una crònica de cada un dels dies a Dubrovnik i Hvar. La tinc escrita a mà, ja que no he diposat d'ordinador fins avui. També hi ha haurà fotos, 'per supuest'.
També ha sigut un estiu atípic pel que fa l'estada a la platja que dóna nom al bloc. Ni un dia el mes de juliol però sí uns quants a l'agost, si bé aquesta circumstància ha servit per apreciar encara més aquest entorn.
Per últim, deixar constància d'una gran decepció. No sé si 'serà culpa dels 23 anys de CiU o del tripartit', però Bruce Springsteen no passarà per Barcelona a presentar el seu nou disc. Immers encara en una profunda decepció, consternació o com li volgueu dir, no m'explico els motius. Ha d'haver estat un desacord entre l'entorn del Boss i algú d'aquí, perquè sinó costa de creure aquest lleig cap als fans catalans. Passarà per Madrid, on inicia la gira europea, i l'endemà per Bilbao. No demano que no vagi a aquestes dues ciutats, al contrari, però sí que passi per Barcelona, si us plau!
Esperem que no comenci una trajectòria erràtica, doncs el DVD del concert de Dublín que va tancar la passada gira deixa bastant que desitjar. Està massa postproduït, es dóna un protagonisme nul al públic (ànima dels concerts) i s'obvien temes que van sonar a cada concert de la gira, com 'John Henry'.
Cal dir però, que la cançó 'Radio Nowhere', primer single de 'Magic' pinta molt bé i us la recomano. Us la podeu baixar a la pàgina de RTVE (http://www.rtve.es/) fins a aquest diumenge.
I per acabar, una altra recomanació que aquest matí han fet a El Món a Rac 1, la cançó 'Agárrate a mi María', cantada per Antonio Vega, i que apareix a la pel·lícula 'Caótica Ana', de Julio Medem. Un registre diferent, que no pitjor. Aviso, és una mica trista.
Tanquem així un estiu que per molts no passarà a la història, ja que el principal aïllat de les vacances, la metereologia, ha donat l'esquena a molta gent. I a mi també, però no tots els dies. He tingut la sort de gaudir d'una setmana a Croàcia, destí que diuen està de moda i així deu ser, amb quatre amics de la pedrera: Ramon, Pep, Marc i Santi. Van ser uns dies genials, ple de noves experiències i coneixences, bon temps, desconnexió, però també dies esgotadors. Ens repetíem constantment que la vida del turista és molt dura, ja que si vols ser a tot arreu no descanses gaire.
La tornada va ser la constatació del que ens costava creure. L'estiu a la Costa Brava estava sent un desastre quant al temps. Les platges buides i milers de turistes avorrits!
Els pròxims dies, no puc dir quan, penjaré una crònica de cada un dels dies a Dubrovnik i Hvar. La tinc escrita a mà, ja que no he diposat d'ordinador fins avui. També hi ha haurà fotos, 'per supuest'.
També ha sigut un estiu atípic pel que fa l'estada a la platja que dóna nom al bloc. Ni un dia el mes de juliol però sí uns quants a l'agost, si bé aquesta circumstància ha servit per apreciar encara més aquest entorn.
Per últim, deixar constància d'una gran decepció. No sé si 'serà culpa dels 23 anys de CiU o del tripartit', però Bruce Springsteen no passarà per Barcelona a presentar el seu nou disc. Immers encara en una profunda decepció, consternació o com li volgueu dir, no m'explico els motius. Ha d'haver estat un desacord entre l'entorn del Boss i algú d'aquí, perquè sinó costa de creure aquest lleig cap als fans catalans. Passarà per Madrid, on inicia la gira europea, i l'endemà per Bilbao. No demano que no vagi a aquestes dues ciutats, al contrari, però sí que passi per Barcelona, si us plau!
Esperem que no comenci una trajectòria erràtica, doncs el DVD del concert de Dublín que va tancar la passada gira deixa bastant que desitjar. Està massa postproduït, es dóna un protagonisme nul al públic (ànima dels concerts) i s'obvien temes que van sonar a cada concert de la gira, com 'John Henry'.
Cal dir però, que la cançó 'Radio Nowhere', primer single de 'Magic' pinta molt bé i us la recomano. Us la podeu baixar a la pàgina de RTVE (http://www.rtve.es/) fins a aquest diumenge.
I per acabar, una altra recomanació que aquest matí han fet a El Món a Rac 1, la cançó 'Agárrate a mi María', cantada per Antonio Vega, i que apareix a la pel·lícula 'Caótica Ana', de Julio Medem. Un registre diferent, que no pitjor. Aviso, és una mica trista.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)