Posem ordre?

Aquests dies el sentiment de pertinença a una 'nació sense estat' és més alt que de costum. És, suposo, per l'encara proximitat de la Diada de Catalunya. Ha sigut l'hora de discursos patriòtics, alguns més afortunats d'altres. A més, la setmana passada l'expresident Pujol, qui va dir en el seu dia que no parlaria per no entorpir la tasca del seu partit, no es va poder estar de dir que faria una vaga fiscal i que avui hi ha més partidaris de la independència que no quan governava ell. Si no ha pogut resistir la temptació de donar dos grans titulars -tots dos a Catalunya Ràdio i en pocs dies, per cert- és perquè veu Catalunya tocada. I les seves són paraules a tenir en compte, són d'algú que ha vist créixer aquest país i que ja torna de tot.

Aquest és un capítol del debat identitari, després d'uns mesos pèssims en quant el funcionament dels serveis públics, que ha arribat a capitalitzar, per davant de les revindicacions nacionals, el discurs de Montilla en la Diada. El sentiment del 'no poder més' quan el tren no arriba ni un dia a l'hora i es fa tard a la feina, quan es perden les maletes a l'aeroport, quan es tarda una hora per fer 30 quilòmetres perquè les carreteres són insuficients, quan el TGV no arriba mai més perquè les obres són lentes i costoses, i un Estatut que no s'acaba de desplegar, entre moltes altres coses, porta al català de peu a voler separar-se d'Espanya.

Davant d'aquesta situació, els partits nacionalistes catalans són incapaços d'anar junts. I el que és més paradoxal, és que tots estan immersos en un sotrac, en el qual les corrents internes agafen més volada que les corrents oficials. A ERC, per una banda, un exconseller lidera el Reagrupament.cat que aposta per la regeneració del partit i el canvi en la direcció; i per l'altra, un exmembre de l'executiva impulsa Esquerra Independentista, partidària de convocar un referèndum per a la independència. Mentrestant, dins del partit, és 'vox populi' que el secretari general i número 2, Joan Puigcercós, vol prendre-li el lloc al president Carod-Rovira, que sembla haver-se oblidat de les velles reivindicacions de fa uns anys.

Per un altre costat, a CiU també tenen revoltes internes. El seu soci, UDC, tindria ministres a Madrid, CDC no s'ho planteja. Mentrestant, algun corrent de CDC vol desfer-se d'UDC, circumstància que tampoc seria mal vista pels més moderats d'Unió (els extrems es toquen, com sempre). Mas, conscient del desordre actual, vol refundar el catalanisme i la proposta és molt ben vista per l'expresident Maragall, del PSC però molt allunyat de l'actual direcció. Mentrestant, UDC no vol saber res de la 'radicalització' del discurs del seu soci.

A tot això, gent de CiU i d'ERC, però que neguen tenir lligams polítics (sic), s'uneixen per crear el Cercle d'Estudis Sobiranistes per crear una 'nació catalana independent'.

Mentrestant, el diputats del PSC a Madrid, enlloc de formar un grup parlamentari propi, estan integrats al PSOE, per la qual cosa, segons quines decisions han de votar, els pot posar entre les cordes.

Al final, i si posem una mica d'ordre? Amb desavinences internes i externes d'aquestes magnituds, no es pot fer un front comú al govern espanyol per reclamar millores per una Catalunya, que això sí, tots estimem.

Per cert, i a Euskadi, el president del PNB i un dels polítics més competents i realistes d'aquest país, Josu Jon Imaz, ha de deixar el partit obligat pels 'seus'. Imaz no vol convocar un referèndum per a l'autodeterminació si ETA no deixa les armes, mentre que Ibarretxe sembla que ha canviat d'opinió i diu que s'ha de fer tant sí com no. Al final, són els seus companys qui li fan abandonar el seu lloc, com a Piqué el seu dia.

Com sempre, els bons se'n van.