martes, 26 de febrero de 2008

Retrets i més retrets

S'havia dit del debat televisiu entre els candidats socialista i popular, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, que podia ser clau i que marcaria la campanya en el pròxims dies. No ha sigut més que un reflex dels últims quatre anys: desqualificacions, insults i retrets. Sobretot retrets. Han oblidat els dos candidats que en aquest debat es podia discutir dels èxits i fracassos d'aquesta legislatura, però sobretot també s'ha d'il·lusionar els telespectadors amb el futur. No només s'ha anat quatre anys enrera, sinó fins a trenta, en plena transició.

Una vegada Felipe González va dir que a la gent quan se'ls parla de dades i quantitats superiors als 1.000 duros 'es perd'. I gran part de les disputes dialèctiques han anat amb dades macroeconòmiques en mà i amb gràfiques ascendents o descendents, en funció de dels interessos particulars de cadascú i, sempre, 'segons dades oficials'. Totes elles contradictòries que fa que l'espectador desconegui qui li està dient la veritat i qui no.




Rajoy ha acusat Zapatero de ser culpable de la pujada de la llet, els cereals i els elements de primera necessitat. En una economia com és l'actual, global, la responsabilitat del preu dels aliments i el cost de la vida és relativament petita. L'actual president s'ha perdut en algunes xifres i no ha estat correcte, políticament parlant, quan ha dit que ara es començarien 100.000 habitatges de protecció oficial. La dada és que no s'inicï la seva construcció, sinó que ja haurien d'estar fets.

Molta tensió també ha generat el debat sobre ETA, sobretot quan Rajoy ha acusat d'agredir a les víctimes de la banda. Són acusacions molt greus i que mitjançant la desqualificació personal no hauria de portar Rajoy a la presidència. Les negociacions polítiques, o com n'hi vulguin dir, entre govern espanyol i ETA han existit sempre, i si el PP no ho vol reconèixer és perquè no li interessa.

He trobat a faltar més debat sobre la política internacional de l'executiu sortint. Si bé és cert que la sortida de l'Iraq va poder ser una decisió acertada, Espanya ha perdut pes en el pla internacional des d'aleshores amb l'ignorància dels Estats Units. I això és prou important com per discutir-ho.

Dos apunts importants més: Rajoy no té com a prioritat el transvasament de l'Ebre i ha reconegut que el castellà no està perseguit a Catalunya. Anem avançant. També ha recordat a Zapatero, com a exemple de l'antidemocràcia, el Pacte del Tinell, que exclou al PP de tot pacte polític. Aquest, no sense raó, ha sigut un cop per l'actual president al que no ha sigut respondre.

Aquests són quatre ratlles del que crec que ha sigut aquest cara a cara, el primer des de l'any 1993. Una cita que hauria de ser obligatòria en tota democràcia i que és motiu de normalitat que així s'hagi celebrat.

En definitiva, Rajoy haurà convençut als seus i ha perdut la primera semifinal de Champions. El seu rol era el d'explicar projectes de futur i il·lusionar a aquella massa clau i indecisa. Zapatero, estant a la defensiva i destacant els seus èxits, en tenia prou.

Nota: Deu minuts després de la finalització del debat, Cuatro i la SER donen guanyador, d'acord amb un sondeig d'Opina a Zapatero. De moment, sembla poc creïble, no sabem l'univers d'aquesta enquesta i en quina base es proclama guanyador a un o altre. Això sí, Rajoy, a la sortida, ha conversat amb la premsa, cosa que no ha fet Zapatero. Els petits detalls poden ser decisius, si després d'una cita com aquesta es dóna una imatge triomfalista davant dels mitjans (encara que n'acabi resultant el perdedor). Petits detalls, com els del principi, quan Zapatero deu haver començat una conversa banal amb el moderador Manuel Campo Vidal. La foto, demà, serà de Zapatero i Campo Vidal, mentre Rajoy mira sol a l'infinit amb un somriure artificial i aïllat, com es pot quedar ell i la dreta del país com no canviï les males companyies actuals.

miércoles, 20 de febrero de 2008

La BWR s'acaba

La Barcelona World Race (BWR) està arribant a la seva fi. Dels cinc participants que han sobreviscut a la volta al món sense escales, quatre ja són a casa. Als dos ja citats anteriorment en el post de sota, com el Paprec Virbac i l'Hugo Boss, cal afegir el Temenos II diumenge, format per la parella (de veritat) Dominique Vauvre i Michele Paret, i la parella (esportiva) Bubi Sansó i Pachi Rivero, a bord del Mútua Madrileña dimarts ja de matinada. Ara només falta l'Educación sin Fronteras.



Aquest havia de ser un dels actes més esperats pels aficionats i organització de la regata. L'arribada de la parella espanyola, que completava la seva primera circumnavegació, va passar desapercebuda. Ni organització ni aficionats van estar a l'alçada. Com comentava la setmana passada, s'ha perdut una ocasió d'or per promocionar Barcelona i la vela arreu del món. Barcelona no ha de ser només la capital del Barça i dels telèfons mòbils tres dies l'any. L'esport també ven i molt, i no sempre ha de ser el producte Barça que focalitzi tota l'atenció.

M'expliquen que en l'arribada dels dos espanyols només hi havia una setantena de persones, comptant organització i familiars. L'ambient era fred i plujós. En cap moment, els assistents van ser informats de on eren els regatistes o quan tardarien en arribar. La il·luminació, la justa. En aquest aspecte, cal aprendre molt dels francesos, ja que mig país s'hagués paralitzat i les televisions haurien connectat en directe per rebre uns herois. És que ho són. Estar tres mesos en alta mar, sense quasi veure terra, amb la companyia d'una sola persona; menjant lifiolitzats, sense quasi poder-se dutxar, dormint en intervals de tres hores i suportant uns índex d'humitat extrems, entre d'altres incomoditats. De moment, però, seguim idealitzant un col·lectiu d'onze milionaris amb calça curta a qui cada dia de la setmana se'ls dedica 15 minuts d'un informatiu per riure'ls les seves gràcies o pseudoanècdotes a les rodes de premsa.


Entre la setantena de persones que van esperar l'arribada del Mútua Madrilenya fins passdes les dues de la matinada, també hi havia la filla d'un conegut personatge del Polònia.

Les previsions per a l'arribada apunten el 26 de febrer. Tant de bo sigui així, cauria en dimarts i podria anar-hi!

miércoles, 13 de febrero de 2008

Barcelona-Barcelona en 92 dies

Aviat farà 48 hores que Jean Pierre Dick i Damian Foxall del Paprec Virbac van arribar a Barcelona després de 92 dies de navegació, i en quedaran unes dotze perquè Alex Thomson i Andrew Cape, de l'Hugo Boss, arribin com a segons classificats de la primera edició de la Barcelona World Race. D'aquesta manera, i encara amb tres barcos que aniran arribant progressivament d'aquí a finals de mes, s'acaba aquesta regat pionera que consisteix en la volta al món a dos i sense escales. Han sigut tres mesos de resistència física i mental, d'estratègia i lluita contra el vent i els perillosos mars del sud.

S'espera una segona edició per d'aquí dos anys i és moment de treure conclusions de la present. Els dissenyadors de tres dels participants, PRB, Delta Dore i Veolia, ja deuen estar treballant en les millores després que tots tres trenquessin el pal després portar-los al límit en condicions no tan extremes. Per no dir les avaries als timons que més de la meitat dels participants han patit i que els ha obligat a fer una aturada tècnica a Wellington.

També és un bon moment per reflexionar sobre la cobertura mediàtica d'aquest esdeveniment i cal autocrítica de la bona. Resulta que ens passem el dia lamentant-nos que Madrid això, que Madrid ens roba, que les empreses se'n van a Madrid, que Madrid ens pren les fires i moltes altres coses més. Segur que no ens falta raó. Però davant un esdeveniment com la Barcelona World Race que hauria de permetre a la capital catalana explotar un dels seus màxims actius, és a dir el mar, l'arribada d'aquests herois passa quasi desapercebuda per la Televisió Nacional de Catalunya, que a més, és patrocinadora de la competició. Va haver-hi una connexió en directe a través del 3/24, de només cinc minuts, i en el TN de l'endemà no va haver-hi ni una peça explicant l'arribada d'aquests herois. Unes imatges amb off conductor, això sí, que eren menys important que un estudiant de 20 anys de Portland que era capaç de fer 20 triples seguits. És més interessant potser que una regata que té sortida i arribada a Barcelona i que projecta la ciutat món? També vam saber que Ronaldinho encara està enfonsat i que Robinho, pobret, té un petit trencament fibrilar a l'abdomen.

Si en una ocasió com aquesta la Televisió Nacional de Catalunya, i la resta de mitjans, no fa cas a un esdeveniment com aquest ni a aquest esport, la vela mai tindrà el suport que es mereix en un país que té centenars de quilòmetres de costa.

lunes, 11 de febrero de 2008

Gasol als Lakers

Una de les grans notícies de la setmana que hem deixat enrere és el fitxatge de Gasol per Los Ángeles Lakers. En els primers partits, ha signat unes actuacions brillants al costat d'un Kobe Bryant, qui ara ja no haurà d'aguantar amb tota la pressió de ser l'única estrella de l'equip.

I com sempre en aquestes casos, en les informacions que fan referència als catalans que triomfen en el món de l'esport (Puyol, Xavi, entre d'altres) i que també ho han fet amb la sel·lecció espanyola, surten els detractors de l'esportista. No perquè jugui malament, sinó per trair una bandera, un país. Només cal repassar els comentaris dels lectors en pàgines com l'Avui o El Mundo Deportivo. Si bé és cert que moltíssima gent li desitja el millor, uns quants l'insulten i li desitgen el contrari.

Pot ser que molta gent oblidi que la carrera d'un esportista d'èlit és curta, i per tant, és lògic que no s'entretinguin en romanticismes com el de jugar en una sel·lecció d'una nació sense estat. Si té un mínim d'ambició, jugarà amb la selecció que li toqui per donar un salt en el panorama internacional.

Des d'aquí, li desitjo tot el millor a en Pau Gasol, i tant de bo, l'any que ve puguem veure el seu germà i Rudy Fernández deixant el bàsquet català ben amunt als Estats Units. Hauríem d'estar orgullosos que aquests jugadors s'hagin format prop de casa i no entrar a valorar si són o menys catalans per haver vestit la samarreta de la sel·lecció espanyola. Molta sort a tots!

miércoles, 30 de enero de 2008

Fi del Tomate

Podria haver titulat amb la broma fàcil amb 'Tomate maduro', 'Aquí no hay tomate', 'Tomate aplastado', 'El tomàquet s'ha assecat' i moltes d'altres que avui podem veure en els principals mitjans digitals. Però no, ja ho han fet d'altres . Es tracta d'un programa que 'ningú ningú' havia vist. Perquè, recordem-ho, estem en un país on tothom mira els documentals de la 2. Les últimes xifres d'audiència no eren gens despreciables –tot i baixar en els últims temps- tenint en compte que hi ha dos cadenes més, La Sexta i Cuatro, que ja competeixen de ple amb les que ja hi eren. Precisament per aquests acceptables índex audiència, ja ha donat peu a tot tipus d'especulacions en un època en què últimament la família reial estava sent tractada sense cap mena de respecte. L'ombra de la Casa Reial torna a planar sobre els despatxos dels directius dels mitjans de comunicació.




Però crec que més enllà continguts, ens hem de fixar en un format que ha fet història i que ocuparà un lloc a la història de la televisió espanyola. Per bé -per la seva agilitat, capacitat de crear suspens i tenir els espectadors expectants, mantenir sempre uns molt bons índex d'audiències-, o per mal – el poc respecte pels famosos com a persones, les demandes judicials, el poc rigor, la difusió de rumors falsos i d'especulacions, la poca professionalitat i el que més em dol, per la depreciació de la professió periodística (si és que no ho estava prou).

Als periodistes qui llegiu això, posaria la mà del foc que, en parlar de la professió almenys una vegada us han preguntat 'Com el tomate?' I clar, sap greu. D'acord que els perseguidors de famosos potser també són periodistes titulats, però no estan treballant com a tal. Ser periodista no és anar a emprenyar un famós i buscar el que venia el Tomate: fer-li perdre els nervis per després introduir el tan preuat subtitulet: 'El mal genio de una conocida cantante, político, tenista.... En unos momentos' amb el 'teléfono de aludidos' inclòs. I així durant més d'una hora llarga. El que haguessin pagat els productors i presentadors perquè l'al·ludit en qüestió truqués!! Els audímetres es fondrien literalment i el preu dels anuncis durant aquella franja es dispararien.

El Tomate se'n va divendres, però el CQC s'acaba avui. És un altre programa que en la seva primera època era brillant, agut. Aquest programa que primer tantes simpaties va despertar, després no es va saber 'matar-lo' a temps, per molt que aquest comentari dolgui a l'amic Fuentes. Tot i que s'ha de reconèixer que tenen reporters molt bons amb preguntes molt ocurrents i que només tenen una oportunitat per enganxar un polític, actor... al vol, també ha perjudicat la professió. Segons quin personatge públic està molt més a la defensiva quan veu tant de reporter 'impertinent' i que dificulta la feina al periodista 'seriós' (amb perdó de l'expressió) que es quedarà sense un tall de veu de la notícia del dia. També li anirà bé un 'cese temporal de su actividad' fins a al primavera.

martes, 29 de enero de 2008

Apunts de precampanya

La precampanya per a les eleccions generals del 9 de març avança a un ritme ràpid. A més velocitat, inclús, que els famosos 80 quilòmetres per hora. Rajoy i Zapatero, Zapatero i Rajoy, tant és, es disputen un electorat dividit i a la vegada, possiblement, desmotivat i fart que tot sigui estudiat i interpretat en clau política. Des de la segona línia, s'ho miren Llamazares, a l'espera de no clavar-se una patacada històrica que no relegui als comunistes nostàlgics a la història; i els nacionalistes catalans i bascos, amb l'esperança de fer de partits "bisagra" i que els seus desitjos siguin ordres pel nou president del govern, qui necessitarà aquests pocs vots de CiU, PNB i potser Coalición Canaria.

A molts no agradarà llegir això, però a hores d'ara veig molt més ben posicionat a Rajoy que Zapatero. La majoria d'enquestes assenyalen un empat tècnic o lleugera majoria per al PSOE. És un candidat que està tenint més quota de pantalla, que transmet optimisme per un futur complicat, diu sentir-se fort i millor que fa quatre anys i que vol arreglar els problemes del país. No sabem si és veritat, només ell i el seu "inseparable" Acebes ho podrien certificar . Però al ciutadà del carrer, aquesta seguretat i entusiasme li arriba, i si a més se li diu que rebaixarà els impostos de societats per a les pimes i empreses abans de l'estiu i que es preocuparà de l'economia, i no del debat de les nacions dintre de l'estat, això ven. I si li afegeixes, fa setmanes, que eliminarà l'impost de la renta als mileuristes (picada d'ullet als joves) i que farà del castellà la llengua vehicular de l'ensenyament, a més de criticar l'immersió lingüística a Catalunya, el resultat és un còctel triomfalista i que convenç a la resta d'espanyols, que són qui l'han de votar.

Per contra, Zapatero, a qui el seu somriure i "talante" ja no cola entre els catalans, va tirant dels anuncis televisius de l'AVE, que ja arriba a Andalusia i no a Barcelona; de les ajudes per a joves perquè puguin llogar pisos; i els xecs-nadó de 2.500 euros amb la coletilla 'Gobierno de España'. Els espectadors, uns quants, no són estúpids i saben separar PSOE de Gobierno de Espanya, Però d'altres no, i això és jugar brut. Aquest cap de setmana passat ha promès que, si guanya, tornarà 400 euros als contribuents (només si guanya eh! Que sinó se'ls queda l'Estat!!!). Això no és propi d'un partit d'esquerres i companys seus del seu partit i d'altres ja s'han encarregat de recordar-li. ZP s'equivoca en el seu plantejament, no ha de dir que 'tornarem aquests diners' sinó 'que els deixarem de cobrar'.

A més, fa poc reconeixia que va seguir negociant amb ETA una vegada trencada la treva. Desgraciadament, som pocs qui veiem bona voluntat amb aquest gest amb l'únic objectiu d'arribar a la pau, però a la resta d'Espanya és infravalorat, menyspreat i condemnat. Fa quatre anys, Zapatero engrescava uns quants catalans; ara ni al PSC ni a Montilla, que va ser ministre seu i pertany a l'ala més espanyolista del PSC. Fa quatre anys, va dir la cèlebre frase 'Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament de Catalunya'. Tu l'has vist? Jo tampoc. Fa quatre anys, els trens de Rodalies eren antics però funcionaven. S'han fet unes obres del TGV, necessàries i molestes, però hi ha hagut una ministra que ha tractat amb despreci i prepotència a milers d'usuaris que són els qui van a treballar cada dia molt aviat al matí per tirar endavant aquest país i pagar una morterada d'impostos, per entre d'altres, abonar-li el sou i el botox.

Fa quatre anys, Espanya va viure el pitjor atemptat de la seva història i va mobilitzar milers de persones abstencionistes a votar en un únic sentit, 'tots contra el PP', ergo, 'tots a votar el PSOE'. Precisament, per tots aquests desencants que he citat, molts d'aquests votants socialistes del 2003 no repetiran, o potser, si són dels que voten un dia PSOE i un altre PP, canviaran una butlleta per una altra. A més, no cal oblidar que en aquella ocasió els populars van treure més vots que mai, tot i les circumstàncies.

A ZP li tocarà somriure molt, repartir petons i abraçades a la gent gran, agafar a coll nens petits, i tenir molts gestos de complicitat amb l'electorat aquesta precampanya i campanya. I si vol tornar a la Moncloa, tindrà uns interlocutors molt durs com són CiU i ERC, que demanaran transferències i publicació de balances fiscals. I no cal oblidar que en molts aspectes PP i PSOE són el mateix...

El dia 9 de març a la nit, m'agradaria recuperar aquest post. Potser m'hauré equivocat –segurament- però és tal com ho veig avui, 29 de gener del 2008.

martes, 22 de enero de 2008

Sunscreen

YouTube - Sunscreen

De tant en tant, és recomanable fer-hi un visionat per carregar piles i tocar de peus a terra.