Màgic

En un post bastant anterior renegava del Ticktacticket i el sistema de vendes per a les entrades del concert de Bruce Springsteen a Madrid. Doncs bé, crec que no vaig explicar que finalment n'havia aconseguit per al concert a la 'capi'. Tot i això, em refermo amb el que vaig dir sobre aquesta empresa.

Aquest ha sigut un cap de setmana molt diferent als habituals. Dissabte agafava, per primera vegada des de l'aeroport de Girona, un vol direcció Madrid que m'havia de portar al meu primer concert del Boss fora de Barcelona (exceptuant Badalona, és clar). Enrere, quedaven dies d'espera pel 25-N i endavant hores d'impaciència. El dia abans va ser de retrobaments amb els amics madrilenys de l'etapa londinenca, amb imprevistos d'última hora i amb una passejada quilomètrica per Madrid enmig d'una forta tramuntana. Allà també en tenen, sí.

Palacio de los Deportes de Madrid

Molt s'ha discutit sobre la calidesa dels públics de cada ciutat quan acull el Boss. Que si els millors són els espanyols i italians, i els pitjors els nòrdics, etc.. Només ho poden dir els qui l'han seguit per tot el món, però sí vaig notar que el públic de Madrid era més conformista. Que sortís 45 minuts tard a l'escenari va ser quelcom excepcional, i per l'experiència en els concerts a casa nostra, quan passen dos minuts de l'hora la pressió perquè comenci tot i l'adrenalina estan pels núvols. Ahir, en canvi, el públic estava resignat, no 'pressionava' amb xiulets ni corejava cap de les seves cançons per anar escalfant l'ambient. Uns quants sí es van 'despertar' quan va aparèixer mitja família reial a la llotja d'autoritats o el president del Reial Madrid, Ramon Calderón, qui, per cert, va tenir l'atreviment de marxar a mig concert.

Com en els sis anteriors concerts de Bruce, em donava la sensació que la tarda discorria molt lentament. El rellotge no avançava amb l'afegit, aquesta vegada, que esperar-se pels voltants del Palacio de Deportes fa augmentar considerablement el risc de congelació. Però també té les seves recompenses. Per segona vegada, vaig poder tenir al Boss a cinc metres de distància, ja que vaig coincidir en el moment que entrava al Pavelló dins d'una furgoneta tipus Mercedes Vitto. I segons m'han comentat, vaig sortir al Telediario de TVE...

Enfront l'horterada de les limusines americanes que utilitzarien estrelles del seu calibre, Bruce dóna una mostra més de la seva senzillesa viatjant com a copilot dins d'un vehicle utilitari, és a dir, en la plaça que no té els vidres tintats. Evidentment no es va parar. Els seus fans més incondicionals són primer de tot respectuosos i a ningú se li va ocórrer tallar el pas de la furgoneta per dir-li 'queremos un hijo tuyo'. Va entrar a una velocitat suficientment adequada com perquè ell tingués temps de senyalar-nos com a mode de salutació. Aquesta ha sigut la segona vegada que l'he pogut veure de tant a prop, ja que en l'últim concert a Badalona també va sortir en una furgoneta amb vidres tintats i, de nou, a la plaça de copilot.

Vam ser pocs els afortunats que el vam veure entrar

Una de les meves il·lusions d'aquest concert, a part d'escoltar les noves cançons i els clàssics de sempre, era sentir 'Candy's Room' en directe. Per a mi, un dels màxims exemples electritzants del seu repertori, amb el permís, òbviament, de Badlands, Born to Run i Dancing in the dark. Em va sorprendre gratament Gipsy Biker, que era de les que em tendeixo a 'saltar' en el nou disc; també que toqués The Tunnel of Love o Working in the Highway; i en canvi vaig trobar a faltar Night o The ties that bind. Aquest cop no van faltar els seus missatges reivindicatius per lluitar per un món millor i sense 'les mentides que es converteixen veritat i les veritats que semblen mentida', frase que va utilitzar per introduir la gran, grandíssima, 'Magic'.


Segons abans d'obrir portes

Una altra sorpresa, o millor dit alegria, és poder constatar que Bruce Springsteen arriba cada dia a un públic més jove. Els nostàlgics que actualment estan a l'edat dels 50 i 60 anys es comencen a veure superats en nombre pels joves de 20 a 30 anys. El dissabte a la nit, al voltant de quarts de deu, em vaig acostar a la porta del Palacio de los Deportes i ja hi havia prop d'un centenar de joves fent cua per entrar, 22 hores abans i encara amb una nit gèlida per davant!

Aquest dilluns és el torn de Bilbao. No cal dir que m'encantaria assistir-hi i sento enveja sana per als privilegiats que estaran al BEC aquesta nit, però també haig de dir que em sento molt i molt afortunat d'haver pogut gaudir d'un concert com el d'ahir a Madrid i satisfet de saber que d'aquí mig any el tornarem a veure, aquest cop, al Camp Nou.

Per veure un fragment del Born to Run, clicka aquí.