A Girona, pots tenir dos tipus de coneguts: els que saluden quan et veuen pel carrer i els que no. Del primer grup, poca cosa a dir perquè forma part de les normes més bàsiques de l'educació i la cordialitat d'una societat civilitzada. Del segon grup, crec que cada dia més nombrós, ja en començo estar a tip. Que jo sàpiga, no he fet res dolent a ningú perquè en una ciutat petita com Girona, o en un poble gran com Girona (com preferiu), on és força habitual trobar-se gent coneguda, que no vull dir amics, et girin la cara en el sentit literal de l'expressió. I és clar, et trobes enmig del carrer que parles sol o aixeques un braç per saludar el no-res o ningú. Mentrestant, el vianant que camina paral·lel a tu o ve de cares pensa que 'per menys, n'hi ha que estan tancats'.
Sense anar més lluny, avui m'ha passat tres vegades. I he decidit dir prou. He pensat de fer una vaga i no saludar cap conegut que em creui pel carrer. Evidentment, no demano que es parin i m'expliquin què han dinat o quines preocupacions vitals tenen. Senzillament, amb un 'Hola', 'Adéu' o tan sols un escuet 'ei' o cop de cap n'hi hauria prou. Però he recapacitat i no vull ser com ells. Si mai em veieu pel carrer i no saludo pot ser perquè: a) no us he vist o b) se m'ha accentuat la meva personalitat gironina.
Tal com acaba el controvertit Manuel Trallero els seus articles al suplement de TV dels dissabtes a La Vanguardia: 'Aunque, eso sí, una mala semana (día), la (lo) puede tener cualquiera'
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
A mi també em passa. Veus algú pel carrer el vas seguint amb els ulls, per coincidir la mirada i saludar, i fan veure que no et veuen. Pèssims actors!
Publicar un comentario