Bon Nadal!

Últimament aquest blog no ha rebut gaires visites. Gran part de la culpa la tinc jo per no anar actualitzant i això fa perdre la fidelitat d'uns pocs lectors. Però per als qui vegin aquest post, només els vull desitjar-los molt Bon Nadal i Bones Festes.

I sobretot, un record molt especial per a tots aquells que avui no celebrin aquesta festa tan intensament com els agradaria, ja sigui perquè són persones que viuen soles, enguany els falti un ésser estimat o perquè estiguin passant per alguna malaltia o circumstància personal adversa que els impedeixi viure amb plenitud aquest Nadal. A tots ells, molts ànims!

Estic aquí!

Aviat farà un mes de l'última actualització d'aquest blog. Espero no arribar a aquest lamentable rècord... L'autodisciplina no sempre és fàcil, i la renovació de continguts d'un bloc qualsevol ho demostra. Durant aquests dies han passat coses, algunes que mereixerien posts a part (com és el plural de post, per cert, postos?). La política espanyola crema els últims cartutxos d'aquesta legislatura, Ronaldinho seu a la banqueta, més entrades de Bruce Springsteen a la venda (quina ruina!), la BCN World Race, i per extensió el Live Skipper continua, i uns llargs etcètera, etcètera. En defintiva, tot segueix el seu curs, com la vida mateixa.

(Imatge del Veolia Environnement, sense pal i rumb a Austràlia)

Efectivament, segueixo amb la Girona World Race, passo menys fred que els actuals participants, que a hores d'ara estan a l'Oceà Índic amb temperatures sota zero, ones de més cinc i set metres i amb una humitat elevadíssima, passant fred de veritat i alguns, masses, trencant el pal o el timó, causes per les quals s'han hagut de retirar. Una vertadera llàstima, però és el que té anar sempre al límit... He aconseguit enganxar dos amics a aquest joc que van començar diverses setmanes tard i des de les Canàries (jo ho vaig fer des de Barcelona) i que poc a poc van avançant posicions a la classificació. Fins i tot, un d'ells, a part d'anar virtualment a Brasil, hi ha anat personalment!!

Escric aquestes línies una hora abans de fer el sopar de Nadal amb els companys de feina i que també servirà per acomiadar una companya, que de tant en tant té l'atreviment d'entrar en aquest blog i que coincidint amb l'inici del 2008 comença una nova etapa personal i professional. Els seus quasi excompanys la trobarem a faltar, perquè treballar amb amics abans que col·legues sempre és més fàcil. Molta sort!

Feliços 18!!!

És el benjamí de la família i avui fa 18 anys!! Felicitats!!

Màgic

En un post bastant anterior renegava del Ticktacticket i el sistema de vendes per a les entrades del concert de Bruce Springsteen a Madrid. Doncs bé, crec que no vaig explicar que finalment n'havia aconseguit per al concert a la 'capi'. Tot i això, em refermo amb el que vaig dir sobre aquesta empresa.

Aquest ha sigut un cap de setmana molt diferent als habituals. Dissabte agafava, per primera vegada des de l'aeroport de Girona, un vol direcció Madrid que m'havia de portar al meu primer concert del Boss fora de Barcelona (exceptuant Badalona, és clar). Enrere, quedaven dies d'espera pel 25-N i endavant hores d'impaciència. El dia abans va ser de retrobaments amb els amics madrilenys de l'etapa londinenca, amb imprevistos d'última hora i amb una passejada quilomètrica per Madrid enmig d'una forta tramuntana. Allà també en tenen, sí.

Palacio de los Deportes de Madrid

Molt s'ha discutit sobre la calidesa dels públics de cada ciutat quan acull el Boss. Que si els millors són els espanyols i italians, i els pitjors els nòrdics, etc.. Només ho poden dir els qui l'han seguit per tot el món, però sí vaig notar que el públic de Madrid era més conformista. Que sortís 45 minuts tard a l'escenari va ser quelcom excepcional, i per l'experiència en els concerts a casa nostra, quan passen dos minuts de l'hora la pressió perquè comenci tot i l'adrenalina estan pels núvols. Ahir, en canvi, el públic estava resignat, no 'pressionava' amb xiulets ni corejava cap de les seves cançons per anar escalfant l'ambient. Uns quants sí es van 'despertar' quan va aparèixer mitja família reial a la llotja d'autoritats o el president del Reial Madrid, Ramon Calderón, qui, per cert, va tenir l'atreviment de marxar a mig concert.

Com en els sis anteriors concerts de Bruce, em donava la sensació que la tarda discorria molt lentament. El rellotge no avançava amb l'afegit, aquesta vegada, que esperar-se pels voltants del Palacio de Deportes fa augmentar considerablement el risc de congelació. Però també té les seves recompenses. Per segona vegada, vaig poder tenir al Boss a cinc metres de distància, ja que vaig coincidir en el moment que entrava al Pavelló dins d'una furgoneta tipus Mercedes Vitto. I segons m'han comentat, vaig sortir al Telediario de TVE...

Enfront l'horterada de les limusines americanes que utilitzarien estrelles del seu calibre, Bruce dóna una mostra més de la seva senzillesa viatjant com a copilot dins d'un vehicle utilitari, és a dir, en la plaça que no té els vidres tintats. Evidentment no es va parar. Els seus fans més incondicionals són primer de tot respectuosos i a ningú se li va ocórrer tallar el pas de la furgoneta per dir-li 'queremos un hijo tuyo'. Va entrar a una velocitat suficientment adequada com perquè ell tingués temps de senyalar-nos com a mode de salutació. Aquesta ha sigut la segona vegada que l'he pogut veure de tant a prop, ja que en l'últim concert a Badalona també va sortir en una furgoneta amb vidres tintats i, de nou, a la plaça de copilot.

Vam ser pocs els afortunats que el vam veure entrar

Una de les meves il·lusions d'aquest concert, a part d'escoltar les noves cançons i els clàssics de sempre, era sentir 'Candy's Room' en directe. Per a mi, un dels màxims exemples electritzants del seu repertori, amb el permís, òbviament, de Badlands, Born to Run i Dancing in the dark. Em va sorprendre gratament Gipsy Biker, que era de les que em tendeixo a 'saltar' en el nou disc; també que toqués The Tunnel of Love o Working in the Highway; i en canvi vaig trobar a faltar Night o The ties that bind. Aquest cop no van faltar els seus missatges reivindicatius per lluitar per un món millor i sense 'les mentides que es converteixen veritat i les veritats que semblen mentida', frase que va utilitzar per introduir la gran, grandíssima, 'Magic'.


Segons abans d'obrir portes

Una altra sorpresa, o millor dit alegria, és poder constatar que Bruce Springsteen arriba cada dia a un públic més jove. Els nostàlgics que actualment estan a l'edat dels 50 i 60 anys es comencen a veure superats en nombre pels joves de 20 a 30 anys. El dissabte a la nit, al voltant de quarts de deu, em vaig acostar a la porta del Palacio de los Deportes i ja hi havia prop d'un centenar de joves fent cua per entrar, 22 hores abans i encara amb una nit gèlida per davant!

Aquest dilluns és el torn de Bilbao. No cal dir que m'encantaria assistir-hi i sento enveja sana per als privilegiats que estaran al BEC aquesta nit, però també haig de dir que em sento molt i molt afortunat d'haver pogut gaudir d'un concert com el d'ahir a Madrid i satisfet de saber que d'aquí mig any el tornarem a veure, aquest cop, al Camp Nou.

Per veure un fragment del Born to Run, clicka aquí.

Girona World Race

Encara sota l'impacte de l'espectacular sortida de la Barcelona World Race aquest diumenge al migdia, 24 hores més tard també he començat la meva volta al món particular. Es tracta de la competició paral·lela a través d'Internet, en què tothom qui vulgui pot participar des de l'ordinador de casa seva. De moment, ja som més de 2.000 els regatistes d'arreu del món que competim, inclosos els de veritat, que també ho fan virtualment. L'anècdota curiosa és que alguns participants virtuals han atrapat als reals i no sé si és gaire bon símptoma.



Sortint a la una del migdia d'avui dilluns al migdia, en quasi onze hores ja he remuntat 213 llocs i ja quasi estic entre els 500 primers. Es veu que hi ha la possibilitat de naufragar, així que aquesta setmana haurem d'estar atents perquè el Mediterrani és petit i a l'hora de passar l'Estret de Gibraltar es pot formar un petit tap.. ;-))

La gràcia està en trobar el rumb adequat i les veles apropiades segons la intensitat del vent i no sempre el camí més recte és el més ràpid.

Una vegada a l'Atlàntic, el barco ja anirà 'sol' ja serà qüestió d'anar baixant de latitud, fins a arribar a les calmes tropicals per anar a buscar posteriorment el sud de l'Índic, els '40 rugientes' i els icebergs...

Aquí estaré per explicar-ho des de l'ordinador de casa meva i amb la calefacció posada.

LSX

Acabo de tornar del Saló Nàutic de Barcelona i he vist una llanxa a la mostra flotant del Port Vell que m'ha 'agradat tant i tant', que me l'he comprat.

I perquè ningú me la prengui, m'hi he inscrit les inicials, com a la bata del cole.


I també hi havia els participants de la Barcelona World Race enllestint els preparatius abans de la sortida diumenge que ve. Comença la conta enrera perquè setze navegants d'altura iniciïn una travessia de més de tres mesos donant la volta al món sense escales per tornar a Barcelona. Sens dubte, admirable. Tota la sort del món!





A les fotos, els tres barcos amb representació catalana-espanyola.

Amb Z de SarkoZy

Aquest cap de setmana hem assistit a una de les mostres més evidents del poder nul de la diplomàcia espanyola a l'exterior. El president de França, Nicolas Sarkozy, ha hagut d'agafar el 'seu avió' per plantar-se al Txad i portar les quatre safates 'espanyoles' de la companyia catalana Girjet i tres periodistes francesos que viatjaven amb membres de l'ONG l'Arca de Zoé.

Desconeixem si França, ja com a estat, té informació confidencial sobre si el cas de l'Arca de Zoé només seria la punta de l'iceberg d'una trama il·legal de grans dimensions i si només cal aixecar una mica la moqueta perquè el prestigi de les ONG, franceses i europees en general, toqui fons. El president de tota una República Francesa no es pren la molèstia de fer 14 hores d'avió el dia abans de començar una visita oficial als EUA si no és per un assumpte sumament important per la nació i d'aquesta manera el viatge en si eclipsi el problema de fons. Dit d'una altra manera, l'objectiu pot ser que ens quedem tots amb l'anècdota del 'rescat' i no amb el que pugui haver-hi al darrera d'aquestes detencions.

Sospites a banda, no amaga el paper ridícul de Zapatero i Moratinos en aquest afer. I si no és així, així ho ha semblat, i aleshores el que els ha fallat és la comunicació a tots els nivells. Per què aquest cap de setmana ningú d'Exteriors ha informat de les gestions? Per què la companyia Girjet, com a part implicadíssima en tenir set treballadors retinguts, s'assabentava de tot a través dels mitjans? Per què amb les possibilitats que ens ofereix Internet Exteriors no publica al seu lloc web un comunicat felicitant-se de l'alliberament de les quatre compatriotes per, així, començar a dissimular la seva incompetència?






Sarkozy aterrava el diumenge a les nou del vespre, en punt, a la base aèria de Torrejón de Ardoz amb el seu flamant Airbus i les quatre hostesses espanyoles. El president francès va tenir el 'detall' de dir que Zapatero havia estat informat en tot moment de les seves intencions i que havia sigut una operació conjunta. Per què no l'acompanyava al Txad aleshores? De la mateixa manera que l'avió feia una escala a Madrid de tornada, també la podia fer d'anada. Per què al final, qui l'ha portat és Sarkozy, i l'avió que es veia al darrera durant la conferència de premsa era el de la República Francesa i no el de las Fuerzas Aéreas Españolas?

La legislatura s'acaba sense solucionar la gran assignatura pendent: la política internacional. El que els espanyols haguessin volgut en aquest cas són 'fets, i no somriures'. A tall d'exemple, l'únic diàleg que han tingut ZP i Bush ha sigut 'Hola, qué tal amigo? Muy bien', mentre que sí sembla que ens fan una mica més de cas en països de dubtosa reputació com Venezuela, a qui s'ha vengut armament; Bolívia, amb qui convé estar-hi bé per la implantació d'empreses del sector energètic, o altres països dels quals no s'arriba més enllà de les bones intencions de voler establir acords comercials, de diàleg i tot aquest seguit de paraules buides.

Gran festa

Gran dissabte, gran aniversari, gran sopar, gran celebració, gran retrobament!

Retrobament del nucli Resa, però amb una important absència!

Urisaaan & Carla & Teo

Hora dels parlaments

Hora dels parlaments

Una hora de pedagogia catalana a TVE

Si fóssim a l'estiu estaríem a les portes d'un nou èxit musical que portaria per títol 'No me llamo José Luis, me llamo Josep Lluís aquí y en la China'.' que recorda al 'No me llames Dolores, llámame Lola' de Pastora'. Ahir, Josep Lluís, 'aquí i a la Xina', va ser la estrella del 'Tengo una pregunta para usted' de TVE i va tenir l'oportunitat d'explicar-se durant 35 minuts i justificar els seus anhels independentistes sense males paraules ni desqualificacions (i no com fan alguns sectors de la premsa nacionalista espanyola).

Val a dir també que l'auditori escollit per formular les preguntes a Josep Lluís, 'aquí i a la Xina', no va estar gaire a l'alçada, i li van posar les coses fàcils com quan es va voler fer demagògia amb la llengua. Va respondre a les provocacions i al rintintín de dos castellano-manxecs, precisament arrel del seu nom de pila, amb fermesa i contundència; així com també sobre la seva reunió amb ETA a Perpinyà, el major error de la seva carrera política i que li va costar el càrrec. 'Vostè hi era?', va preguntar Josep Lluís, 'aquí i a la Xina'. La noia valenciana que havia fet la qüestió va respondre que no, però 'que se ha publicado y se ha dicho...'. Aquí està el problema. Va quedar en evidència que el filtre utilitzat per molts espanyols per informar-se està massa brut i dir que Carod va pactar una treva només a Catalunya va ser una intoxicació majúscula, que de rebot va afectar al concepte que molta gent de l'estat té de Catalunya.

Vaig trobar a faltar preguntes sobre els beneficis, i també el cost, de la Fira del llibre de Frankfurt o d'un fet encara més recent: l'anunci als quatre vents que Catalunya disposaria d'un pavelló a la Biennal de Venècia, mentre a Itàlia ho desmentien. Aquest fet va comportar la dimissió de tot un exconseller en cap que –ahir, el mateix dia del programa- Carod va rebutjar. Malgrat la frase 'No me llamo José Luis', no hauríem d'oblidar que només 48 hores abans el Govern va fer una gran patinada amb aquest tema. Espero no ens quedem només amb l'anècdota.

L'altre moment cèlebre de la nit va ser la discussió de Duran Lleida amb una dona musulmana que reclamava l'ús lliure del vel a Espanya. Aquí, Duran va ser clar i directe, advertint que la resposta no agradaria: 'Si és per una imposició i perquè obliguen a les dones a portar-lo no hi estic d'acord i, a més, és un retràs cultural' i 'li demano que s'integri'. La dona insisteix que els seus fills són espanyols, i Duran li respon que aquí tenim una cultura diferent a la islàmica. Un diàleg de sords. En aquesta qüestió, el políticament correcte i la demagògia s'estan perdent i és hora d'afrontar aquest tema amb una legislació clara.

Duran va posar l'exemple de la seva dona, en cas que com a parella visquessin en un país musulmà. Ningú dubtaria que s'hauria de posar un mocador al cap per respectar la seva cultura. Per tant, els immigrants musulmans han de fer el propi aquí. I això no és ser racista, és ser just, perquè volent quedar tan bé es pot acabar imposant sutilment una cultura sobre l'altra.

Em temo que no tornarem a veure el 'Tengo una pregunta para usted' durant uns quants mesos perquè aviat vénen eleccions i els futurs programes podrien ser vistos com mítings encoberts. És d'esperar, però, que almenys una vegada el trimestre, els caps dels principals partits al Congrés, i d'altres que puguin tenir interès, vagin passant per l'interrogatori del poble, que els ha escollit, que els paga que n'espera resultats.

'Segur que t'hi sents identificat'

'Segur que t'hi sents identificat', diu la falca del programa de TV3 'Un lloc per viure'. Doncs això és el que he pensat si ara expliqués la meva odissea per posar-me en contacte amb el servei al client de Telefònica per deixar constància que la línia ADSL de casa, per enèssima vegada, no funcionava. Surt una veu enllaunada en un una línia 902 de pagament dient que 'le seguimos atendiendo', 'no se retire', 'le vamos a abrir una incidencia', etc etc.. Una incidència que després de ser oberta, ja la van tancar sense solucionar res. By the face. Com segurament sabeu de que parlo, tampoc entraré en detalls.

Això sí, un fet que els 'honora': després de dir que no estava satisfet amb el servei d'atenció al client, prement el número 2 del telèfon és clar, un tal Gabriel J. es va posar en contacte amb mi per saber els motius del meu descontent. La resposta? Lo lamentamos, pero es lo que hay por ahora, estamos realizando numerosas pruebas en Catalunya pero ya sabe que la burocracia interna es lenta'. Li agraeixo la intenció, però no em soluciona res. I és qui hi ha qui diu, sense que li falti raó, que l'única empresa que funciona bé en aquest país és 'El Corte Inglés: si no está satisfecho con su compra, le devolvemos su dinero'. Com ha de ser.

Ticktackmerda

El primer assalt ha acabat amb derrota. Tres telèfons i Internet no han sigut suficients per comprar dues entrades per al concert de Bruce Springsteen al Palacio de los Deportes de Madrid. Aquesta vegada no passa per Barcelona, massa ben acostumats que estàvem, i ara tocava desplaçar-se, de la mateixa manera que molta gent de la resta d'Espanya ho ha estat fent els darrers concerts.

Una vegada més, el sistema de Ticktackticket (perdó, Ticktackmerda) ha fet aigües. En un de cada 50 intents he sigut capaç d'entrar a la web i omplir el formulari amb les meves dades personals, número de VISA, etc.. i quan ha estat hora de donar l'OK, la pàgina es penjava. Per telèfon, aquella veu tan 'amable' de Telefònica m'advertia que la línia 'estaba sobrecargada', 'que disculpara las molestias' i que 'llamara más tarde'. El més indignant de tot és que no és una falta de previsió dels organitzadors, perquè et pot passar la primera vegada però no la segona. I sinó és que ets burro. Així, portem almenys sis concerts de Bruce Springsteen i un d'U2 en què comprar una entrada a través d'ells ha sigut impossible.

Arà sortirà Doctor Music dient que han estat desbordats per les previsions i que ho lamenten molt, però ja som molts els qui afirmem que els de Ticktackmerda són uns incompetents i que algun dia hauran de respondre en concepte DE QUÈ cobren entre 7 i 10 euros por 'gastos de distribución' si són incapaços de preveure l'allau de peticions. D'això, en dic estafar.

Dimarts 9 d'octubre, segon intent per Bilbao. Em temo que es repetirà la situació.

Long Walk home

Ja el tenim aquí. Aquest és el segon 'single' de 'Magic' i pertany a la cançó 'Long Walk Home', per a molts la millor de l'àlbum.

LONG WALK HOME

last night I stood at your doorstep
trying to figure out what went wrong
you just slipped somethin' into my palm
then you were gone
I could smell the same
deep green of summer
above me the same night sky was glowin'
in the distance I could see the town
where I was born

it's gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
a long walk home

in town I passed Sal's grocery
the barbershop on South Street
I looked into their faces
they were all rank strangers to me
the veterans' hall high up on the hill
stood silent and alone
the diner was shuttered and boarded
with a sign that just said "gone"

it's gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
it's gonna be a long walk home

here everybody has a neighbor
everybody has a friend
everybody has a reason to begin again

my father said "Son, we're
lucky in this town
it's a beautiful place to be born
it just wraps its arms around you
nobody crowds you, nobody goes it alone,
you know that flag
flying over the courthouse
means certain things are set in stone
who we are, what we'll do
and what we won't,"

it's gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
it's gonna be a long walk home

it's gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
hey pretty darling, don't wait up for me
gonna be a long walk home
it's gonna be a long walk home

it's gonna be a long walk home

(Pointblankmag)

Piromusical La Mercè '07

Ja fa uns quants anys que els organitzadors de la Festa de la Mercè insisteixen en organitzar un piromusical, és a dir, el llançament de focs artificials al compàs de la música. La idea és bona, sens dubte, però molt difícil de dur a terme. Ahir en vam poder veure un nou exemple a través de la televisió. Un conjunt de cançons, les més punxades de la història musical, desordenades i encadenades sense cap mena de criteri sonaven mentre els focs de totes formes i colors també eren llançats anàrquicament. Només les fonts de Montjuïc van donar sensació, en algun moment, de coordinació. En definitiva, un desordre que arriba a avorrir als espectadors.

Almenys, així es veure per TV3.

Barça-Olimpique de Lyon

El Barça ja ha tornat a la Champions, la millor competició del món i la lliga del futur. No podem dir que ho hagi fet per la porta gran. Llegint alguns titulars aquest matí, sembla que els mals de l'equip ja estan resolts perquè s'ha guanyat 3-0. El resultat és enganyós, doncs amb un equip com aquest no es poden passar aquestes penúries a la davantera. Sort de Sant Messi, que és l'únic que hi posa ganes, i de Yayá Touré, el millor fitxatge d'aquesta temporada, junt amb Milito i Abidal. Aquest any Valdés tindrà poca feina.

Ronaldinho, però, es mereix un apart. No corre, no té bona actitud, és imprecís en les passades i encara és intocable, tot i haver estat substituït en dos partits consecutius. Ara ja no pot argumentar un esgotament físic per estar jugant tres anys al màxim nivell i el 'soci', pel que es percep al camp, ja en comença a estar una mica tip. Una mala ratxa la pot passar tothom, faltaria més, però ja fa massa que dura. Escric això després de sentir a Catalunya Ràdio que un oient el va veure a quarts de tres a una discoteca de Barcelona i que no es va voler fer cap foto perquè podia ser 'compromès'. Que surti el que vulgui, però que rendeixi. Romario, al seu temps, sortia fins a l'alba, estava 'canshao', però marcava 30 gols cada any.

Per últim, dir-vos que tot això us ho explico sa i estalvi. Cap al minut 20 de la primera part, un aficionat va compartir 'unes amables paraules' amb els 'boixos nois' del Lyon, i es van caure 'tan bé' que van respondre amb el llançament de monedes cap on érem nosaltres. Una va caure a un pam. La UEFA i el Barça sempre vetllen per la seguretat de l'aficionat, però el cert és que aquest fi..·%·#!! ens podria haver fet molt mal i que a l'entrada de l'estadi ningú, absolutament ningú, vigila què hi entra la gent a les seves bosses.

Torna la Champions

Demà, Barça-Olympique de Lyon. No sóc gaire optimista, però del que sí estic segur és que viurem aquell ambient especial de Champions, la millor lliga del món.

Aquest vídeo correspon al passat 21 de febrer, partit contra el Liverpool i que el Barça va perdre 1-2. Un partit que va ser més que una derrota, va ser també el principi de la davallada. A veure, si demà és el principi de la remuntada!

Fight for kisses

Boníssim!

No calia

Per què estem en un país tan tancats de mires que la 'gamberrada' d'una persona acompanyada de 400 més és extrapolable a una ciutat de 80.000 habitants? En quin lloc ha quedat ara Girona? A mi no em dóna la gana que la meva ciutat s'identifiqui amb aquest tipus de violència i per això sento vergonya aliena.

No seré jo qui defensi la monarquia ni el rei, al contrari, però sí ahir algú havia de protestar contra la seva presència ho havia de fer pacíficament, cridant, cantant, fent 'performances', el que volgués; però no cremant fotografies per alimentar la premsa enemiga de Catalunya i el seu entorn.

Dubto que l'espectacle d'anit sigui el sentir general de la ciutat vers el rei. La seva visita, excepte en alguns sectors molt concrets, va causar més aviat indiferència. I pitjor que la indiferència, no hi ha res.

Posem ordre?

Aquests dies el sentiment de pertinença a una 'nació sense estat' és més alt que de costum. És, suposo, per l'encara proximitat de la Diada de Catalunya. Ha sigut l'hora de discursos patriòtics, alguns més afortunats d'altres. A més, la setmana passada l'expresident Pujol, qui va dir en el seu dia que no parlaria per no entorpir la tasca del seu partit, no es va poder estar de dir que faria una vaga fiscal i que avui hi ha més partidaris de la independència que no quan governava ell. Si no ha pogut resistir la temptació de donar dos grans titulars -tots dos a Catalunya Ràdio i en pocs dies, per cert- és perquè veu Catalunya tocada. I les seves són paraules a tenir en compte, són d'algú que ha vist créixer aquest país i que ja torna de tot.

Aquest és un capítol del debat identitari, després d'uns mesos pèssims en quant el funcionament dels serveis públics, que ha arribat a capitalitzar, per davant de les revindicacions nacionals, el discurs de Montilla en la Diada. El sentiment del 'no poder més' quan el tren no arriba ni un dia a l'hora i es fa tard a la feina, quan es perden les maletes a l'aeroport, quan es tarda una hora per fer 30 quilòmetres perquè les carreteres són insuficients, quan el TGV no arriba mai més perquè les obres són lentes i costoses, i un Estatut que no s'acaba de desplegar, entre moltes altres coses, porta al català de peu a voler separar-se d'Espanya.

Davant d'aquesta situació, els partits nacionalistes catalans són incapaços d'anar junts. I el que és més paradoxal, és que tots estan immersos en un sotrac, en el qual les corrents internes agafen més volada que les corrents oficials. A ERC, per una banda, un exconseller lidera el Reagrupament.cat que aposta per la regeneració del partit i el canvi en la direcció; i per l'altra, un exmembre de l'executiva impulsa Esquerra Independentista, partidària de convocar un referèndum per a la independència. Mentrestant, dins del partit, és 'vox populi' que el secretari general i número 2, Joan Puigcercós, vol prendre-li el lloc al president Carod-Rovira, que sembla haver-se oblidat de les velles reivindicacions de fa uns anys.

Per un altre costat, a CiU també tenen revoltes internes. El seu soci, UDC, tindria ministres a Madrid, CDC no s'ho planteja. Mentrestant, algun corrent de CDC vol desfer-se d'UDC, circumstància que tampoc seria mal vista pels més moderats d'Unió (els extrems es toquen, com sempre). Mas, conscient del desordre actual, vol refundar el catalanisme i la proposta és molt ben vista per l'expresident Maragall, del PSC però molt allunyat de l'actual direcció. Mentrestant, UDC no vol saber res de la 'radicalització' del discurs del seu soci.

A tot això, gent de CiU i d'ERC, però que neguen tenir lligams polítics (sic), s'uneixen per crear el Cercle d'Estudis Sobiranistes per crear una 'nació catalana independent'.

Mentrestant, el diputats del PSC a Madrid, enlloc de formar un grup parlamentari propi, estan integrats al PSOE, per la qual cosa, segons quines decisions han de votar, els pot posar entre les cordes.

Al final, i si posem una mica d'ordre? Amb desavinences internes i externes d'aquestes magnituds, no es pot fer un front comú al govern espanyol per reclamar millores per una Catalunya, que això sí, tots estimem.

Per cert, i a Euskadi, el president del PNB i un dels polítics més competents i realistes d'aquest país, Josu Jon Imaz, ha de deixar el partit obligat pels 'seus'. Imaz no vol convocar un referèndum per a l'autodeterminació si ETA no deixa les armes, mentre que Ibarretxe sembla que ha canviat d'opinió i diu que s'ha de fer tant sí com no. Al final, són els seus companys qui li fan abandonar el seu lloc, com a Piqué el seu dia.

Com sempre, els bons se'n van.

It sounds good

'Radio Nowhere' és el primer avanç del que diuen és un gran àlbum. La lletra potser no és la més elaborada, tenint en compte al que ens té acostumats, però musicalment és molt i molt potent, i el videoclip molt bo. El disc de moment s'està baixant, però em penso comprar l'original perquè sigui una peça més de la col·lecció. És només per la impaciència, fins el dia 2 d'octubre no em puc esperar, i més veient que la gent que ja l'ha escoltat deixa aquest cd pels núvols.

S'acosta la Diada

S'acosta la Diada de l'Onze de Setembre. I veient algunes de les portades dels diaris de demà dilluns, hi ha qui la pretén caldejar. Els nacionalismes estan a l'ordre del dia. No us perdeu la de l'ABC. No sé si el Tribunal de la Haya 'ha tomado cartas en el asunto'..

En qualsevol cas, es nota com cadascú escombra cap a casa... Veurem què diu Montilla al discurs institucional.... 'Cabòries?'

D'esquerra a dreta:

El País: La Ertzaintza aplica tolerancia cero frente a los proetarras

El Periódico: Montilla contraataca amb una ofensiva antidesànim

Avui: Entrevista a Àlex Salmond, primer ministre d'Escòcia: 'La majoria veu inevitable el camí cap a la independència'

El Mundo: Las tres asociaciones de jueces piden al Gobierno que aplique la ley de banderas

ABC: Un vocal de CGPJ pide la independencia para frenar el 'genocidio catalán'

La Razón: ETA acusa al Gobierno de incumplir sus acuerdos y anuncia más atentados

Adéu a una veu irrepetible

Descansi en pau

Benvinguts al món real

Benvinguts al món real. No, no és el títol del supervendes de Sandro Rosell, és la descripció d'un 31 d'agost que culmina les vacances d'estiu.

Tanquem així un estiu que per molts no passarà a la història, ja que el principal aïllat de les vacances, la metereologia, ha donat l'esquena a molta gent. I a mi també, però no tots els dies. He tingut la sort de gaudir d'una setmana a Croàcia, destí que diuen està de moda i així deu ser, amb quatre amics de la pedrera: Ramon, Pep, Marc i Santi. Van ser uns dies genials, ple de noves experiències i coneixences, bon temps, desconnexió, però també dies esgotadors. Ens repetíem constantment que la vida del turista és molt dura, ja que si vols ser a tot arreu no descanses gaire.

La tornada va ser la constatació del que ens costava creure. L'estiu a la Costa Brava estava sent un desastre quant al temps. Les platges buides i milers de turistes avorrits!

Els pròxims dies, no puc dir quan, penjaré una crònica de cada un dels dies a Dubrovnik i Hvar. La tinc escrita a mà, ja que no he diposat d'ordinador fins avui. També hi ha haurà fotos, 'per supuest'.

També ha sigut un estiu atípic pel que fa l'estada a la platja que dóna nom al bloc. Ni un dia el mes de juliol però sí uns quants a l'agost, si bé aquesta circumstància ha servit per apreciar encara més aquest entorn.

Per últim, deixar constància d'una gran decepció. No sé si 'serà culpa dels 23 anys de CiU o del tripartit', però Bruce Springsteen no passarà per Barcelona a presentar el seu nou disc. Immers encara en una profunda decepció, consternació o com li volgueu dir, no m'explico els motius. Ha d'haver estat un desacord entre l'entorn del Boss i algú d'aquí, perquè sinó costa de creure aquest lleig cap als fans catalans. Passarà per Madrid, on inicia la gira europea, i l'endemà per Bilbao. No demano que no vagi a aquestes dues ciutats, al contrari, però sí que passi per Barcelona, si us plau!

Esperem que no comenci una trajectòria erràtica, doncs el DVD del concert de Dublín que va tancar la passada gira deixa bastant que desitjar. Està massa postproduït, es dóna un protagonisme nul al públic (ànima dels concerts) i s'obvien temes que van sonar a cada concert de la gira, com 'John Henry'.

Cal dir però, que la cançó 'Radio Nowhere', primer single de 'Magic' pinta molt bé i us la recomano. Us la podeu baixar a la pàgina de RTVE (http://www.rtve.es/) fins a aquest diumenge.

I per acabar, una altra recomanació que aquest matí han fet a El Món a Rac 1, la cançó 'Agárrate a mi María', cantada per Antonio Vega, i que apareix a la pel·lícula 'Caótica Ana', de Julio Medem. Un registre diferent, que no pitjor. Aviso, és una mica trista.

País petit

El meu país és tan petit que quan es trenca un cable esquifit, durant uns dies la llum se’n va a dormir sense haver-la vist. Diuen les velles elèctriques que, res, que ja torna i els polítics es treuen les puces de sobre. Tant se val! És així com m’agrada a mi i no en sabria dir res més. Canto i sempre em sabré malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit que pots anar a estiuejar a sobre d’un generador d’electricitat. I flairar el seu fum negre, suar amb el baf que crema. Tant se val! És així com m’agrada a mi i no en sabria dir res més. Canto i sempre em sabré malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar és pràcticament impossible anar fins al campanar veí. Diuen que hi ha una cosa que es diu Renfe, que hauria d’unir els pobles, però ara ho impedeix la catenària traïdora o un canvi d’agulles que no va a l’hora, o un Altaria que no toca vores. Tant se val! És així com m’agrada a mi i no sabria dir res més. Canto i sempre em sabré malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit que de joguina és l’aeroport i, renoi, com costa que un avió et porti lluny d’aquí. I no podem ni fer-nos contrabandistes, perquè no tenim dret a hub, diu el consell de ministres. Tant se val! És així com m’agrada a mi i no en sabria dir res més. Canto i sempre em sabré malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit que a les empreses estatals, se’ls ben refot el que passi aquí. De tant en tant ens prometen, ens piquen l’ullet i ens enreden. I a nosaltres com ens agrada així. I és que no sabem fer res més. Cridem i després callem, d’això en diuen seny al meu país.

El meu país és tan petit que alguna culpa devem tenir del que ens passa últimament aquí. Però el silenci mareja, el conformisme ens impregna, la falta de sang ens bloqueja. Tant se val! És així com ens agrada patir. I no sabem ser diferents. Sempre ens la van foten i nosaltres ben mesells anem dient que estic malalt d’amor pel meu país.


(Article d'Iu Forn, publicat a l'Avui el 31/07/2007). Res més a dir.

El llop

Al final, ha sigut com el conte del llop. 'Que ve, que ve...!' i no era veritat. Al cap d'un temps, 'que ve, que ve..., no no, perdó, m'ho havia semblat'. Més tard, 'que ve, que ve... vols dir? T'ha semblat sentir un soroll estrany, imaginacions teves...'. I al cap de cert temps, 'que ve, que ve..', i era una falsa alarma. I encara més tard, 'que ve, que ve..! no crec, deuries estar somniant'.

I el llop va venir, aquesta vegada sí.

Yonkis del PSOE!!

Quin atreviment el d'aquest Biosca... El vídeo és realment bo, el sentit de l'humor també és molt important en política. No ho entén així però, la gran quantitat de gent que se li tira al damunt, l'increpa i intenta agredir-lo físicament. I això, no és res més que el resultat de la violència verbal que presideix la política al nostre país i que es converteix en agressions físiques entre les bases dels dos grans partits. Una pena. Acebes i Blanco, i Zaplana i Garrido, preneu nota dels efectes de les vostres paraules.

Adéu a Piqué

Se'n va el millor polític del Parlament. I des d'un bon principi, espero que amb aquesta afirmació no se'm tatxi de 'pepero'. Però és el que penso. Se'n va el millor orador, el millor referent a Catalunya del què vol dir ser liberal i de centredreta sense que t'acusin de ser un feixista a les primeres de canvi, és a dir, un posicionament polític més en consonància amb les dretes europees com a Alemanya (Merkel), França (Chirac-Sarkozy), etc..

Ja quan es va aprovar l'Estatut, no li va fer fàstics i es va atrevir a dir que el finançament contemplat en el text el 30 de setembre recollia les seves propostes. Em va sorprendre molt veure'l brindar amb cava, davant tota la premsa gràfica, desitjant llarga vida al text. I és que en el fons, tot i votar No a l'Estatut, estic segur que, a títol personal, hauria votat afirmativament.

Tot això és molt arriscat tenint Acebes, Zaplana i Rajoy com a caps. I com aquestes, diverses 'sortides de to' pels 'jefes de Madrid', com que s'havia de cessar Acebes i Zaplana, va felicitar la selecció catalana quan va guanyar el mundial de hockey, va deslligar la treva d'ETA a Catalunya amb l'Estatut, i en definitiva, va fer esforços per acostar-se a qui no pensava com ell (o sí). Prova d'això, és que ha estat elogiat per tots els partits del Parlament pel seu 'tarannà', qualitat que no es pot dir de bastants ja excompanys de partit. I no és allò que qual algú se'n va o es mor es destaquen tots els mèrits, ja que han sigut moltes les vegades que els seus contrincants han separat les crítiques al Piqué polític al de Piqué persona.

També caldrà preguntar-se si és un missatge per a Rodrigo Rato, que no ha negat del tot que torni a la política com tampoc ha confirmat que s'incorpori a l'empresa privada. Tenen por a Gènova que els bons treguin als mediocres? Rato, com Piqué i segurament Gallardón, il·lustra aquesta dreta, liberal, més oberta de mires que l'actual PP.

Insisteixo que el Parlament i la política catalana perd un polític de 'talla', tot un exministre d'Indústria i Exteriors que al seu dia va entrar d'independent quan hauria d'haver-se passat a l'empresa privada per evitar allò que tants catalans s'han preguntat: 'Què hi fa un polític com vostè en un partit com aquest?'. Ara ja res, i de ben segur que a partir de demà li plouran ofertes. Molta sort!

80 quilòmetres per hora

La conselleria de Medi Ambient i Habitatge s'ha tret de la màniga un nou decret que obligarà als conductors que accedeixin a la ciutat de Barcelona o que circulin per les vies de l'entorn metropolità a reduir la velocitat fins als 80 quilòmetres per hora. Una mesura que busca un impacte mediàtic i obtenir la complicitat dels catalans i que s'ha trobat amb una forta oposició que no entén de partidismes polítics. Estic segur que fins i tot en discrepen alguns 'ecoloxistes de debò' que, a falta de recursos en transports públics, veuen com han d'agafar el cotxe privat per fer les seves tasques diàries. No tinc 'cap dubte' que, per predicar amb l'exemple, els cotxes oficials aniran tots a 80 quilòmetres per hora. N'heu trobat mai algun per l'autopista? T'hi has de fixar molt perquè és difícil quedar-se amb la instantània d'un cotxe que va a 190 quilòmetres per hora...

L'objectiu és reduir la contaminació, no augmentar la seguretat viària. Si quantifiquéssim la contaminació que emeten els cotxes que entren a la capital i les que provoquen les centrals tèrmiques, factories i petroquímiques tarragonines, les mesures que prendrien els polítics serien unes altres. 'Qualsevol' truca al senyor Seat o al senyor Nissan i l'obliga a limitar la velocitat dels vehicles que fabrica per reduir la contaminació. L'amenaça de la deslocalització seria massa gran i no estem per més ensurts d'aquest tipus.

I com sempre, els culpables de tot i els qui ens hem d'adaptar, millor dit resignar, som els ciutadans que vivim en una societat tan lliure que cada dia ens diuen més què hem de 'no fer'. No et passis de 80 km/h, recicla, separa els residus orgànics dels que no ho són, no fumis en un bar de 98,65% metres quadrats, no posis l'aire acondicionat per sota els 25 graus, no facis servir el transport privat, no surtis de casa a tal hora o tal altra per evitar cues, no compris un pis amb els teus estalvis i el tinguis uns mesos buits perquè te l'expropiarem, i així un llarg etcètera.

Amb la nova mesura, millorarà la xarxa de transport públic (trens i autobusos urbans i interurbans)? Es reduiran el preu dels peatges? Trauran punts als conductors i els sancionaran econòmicament per anar a 97 quilòmetres per hora per un tram que avui estaria permès però que a la tardor que ve no? És potser una mesura per recaptar més diners a través de les multes? Les respostes: No, per descomptat que no, sens dubte, segur, respectivament.

M'agradarà saber com es pot anar a 80 quilòmetres per hora sense contaminar. Amb tercera amb el motor revolucionat o amb quarta i molt baix de revolucions? Si es fan cues i milers de cotxes han de fer el trajecte amb para-i-arrenca, de primera a punt mort i de punt mort a primera, no contamina?? Algú m'ho pot respondre amb dades a la mà?

Paris Hilton

Aquest últim mes hem assistit atònits a l'espectacle de l'empresonament de la l'actriu (?), cantant (?) i hereva de l'imperi hoteler Hilton, Paris Hilton. Estava acusada de conduir repetidament amb unes copes de més i sentenciada a passar 45 dies a la presó, tot i que només ha complert la meitat de la pena.

Des que va sortir la sentència fins que l'ha complert, aquesta noieta ha sigut un focus d'atenció mediàtic a nivell mundial. No tinc res a dir si són els mitjans nord-americans els qui en parlen, però em preocupa més i sento vergonya aliena si són els d'aquí (espanyols i catalans) que són capaços d'encabir aquesta notícia dins d'un telenotícies o dedicar un espai a la premsa escrita.



(AFP)

Salvant les distàncies, es podria comparar amb l'empresonament de Julián Muñoz i la detenció durant unes hores d'Isabel Pantoja arran de l'operació Malaia. En aquest cas, almenys, l'entramat afecta a ciutadans de Marbella, que al final són els qui n'han sortit més perjudicats, i es tracta del desmantellament d'una enorme xarxa corrupció, amb la circumstància que els implicats són 'famosos'. Hilton és l'hereva de la cadena hotelera i també és 'famosa', però no pels seus mèrits artístics i/o intel·lectuals i/o econòmics i/o polítics, sinó per les festes desenfrenades amb un altre referent mundial com Britney Spears.

Larry King, un reconegut periodista dels EUA amb un programa d'entrevistes llegendari a la CNN, serà el primer a escoltar les seves primeres impressions previ pagament de 300.000 dòlars. Cal preguntar-se com una televisió tan prestigiosa com la CNN s'ha rebaixat tant com per entrar a formar part d'aquest joc, a través d'una de les seves estrelles, Larry King.

De moment, aquesta setmana Antena 3 comença a emetre els capítols d'una sèrie en la qual Hilton passa de la seva vida a L.A. -on la seva principal preocupació és buidar les botigues de Dior i Chanel- a viure en una granja, on haurà de munyir vaques i trepitjar molta merda de l'autèntica. Només cal desitjar que aquest producte no triomfi al nostre país i no perdre més temps parlant d'aquesta estúpida, perquè la quota de telescombraria ja la tenim sobradament coberta i no interessa que l'audiència espanyola s'emmiralli amb Paris Hilton ni el seu entorn.

Reset

Ja hem tornat de Menorca. Va ser ahir després de quatre dies i més de 300 milles a les nostres esquenes. La veritat és que ha sigut curt però suficient per desconnectar física i mentalment. La travessia d'anada va durar unes 19 hores, més o menys com la de tornada. Quedaven unes dues hores per arribar a la part nord de l'illa quan aquest monstre de Baleària que es veu a la fotografia ens creua a pocs metres de distància. Ja a l'horitzó es veia que era un barco gros. De la broma inicial del 'se'ns menjarà' vam passar al temor posterior que en algun moment pogués envestir-nos. Però bé, us ho puc explicar i això vol dir que no va anar a més, es va desviar del seu rumb –com havia de ser- i tot va quedar en una anècdota.


(Es dirigia directament a nosaltres. Va canviar el rumb i ho podem explicar)

Arribada a la Cala Pregonda al voltant de les tres de la tarda, descans d'un parell d'hores i posem rumb a Ciutadella, via cala Algaiarencs, on hi ha un bassal d'aigua dolça i la sorra de la qual diuen que té qualitat beneficioses per a la pell. No ho sé, ho haurem de provar el pròxim dia. Ja d'entrada a la nit i després de la salutació d'un grup de quatre dofins, arribem a Cala Blanca, prop de Ciutadella. La ciutat, en ple període de festes, té el port tancat per risc a les rissagues (tsunamis baleàrics). No sabem si és veritat o és per foragitar els visitants a les festes de Sant Joan d'un port molt limitat. El cas és que no podem entrar.

(Cala Blanca)

Passem la nit a Cala Blanca després de moltes hores sense dormir. Tenim un veí francès fan de Jacques Brel. És la nit prèvia a la revetlla de Sant Joan. Ja l'endemà, en sortir, topem –mai millor dit- amb el seu veler molt suaument per culpa d'una ratxa de vent. Es posa furiós i em diu de tot (portava jo el timó). Però jo des d'aquí, monsieur Roger, et dic que et bombin.

Navegadeta amb molt vent i poc mar fins a la cala Son Saura. La millor de totes, sens dubte, amb unes aigües de color turquesa espectaculars. Per cert, Saura, per als menorquins, és un noble de la illa i no un conseller d'Interior ecolotxista de debò. Anem fent la part sud fins a cala Galdana i saltem a l'altra part de Menorca, Mahó, després de quatre hores de navegació. Feia molt vent i molt fred: 'sort' que acabava d'arribar l'estiu!

(Son Saura)

A l'entrada del port de Maó, que és llarga com un dia sense pa, ens trobem un pobre home amb una barqueta d'uns quatre metres que ens demana ajuda perquè ha patit una averia. Vol que el remolquem a un costat del canal, perquè té por 'd'es barco, vindrà es barco', deia. Clar, es barco és el ferri de la Trasmediterrània, i a l'igual s'aparta per una barqueta de quatre metres. Aquest favor és de conseqüències nefastes. El que aquest senyor, força esquerp sigui dit de passada, no sabrà mai és que el nostre motor s'ha mogut de lloc a causa de la força en arrosegar la seva embarcació. Fa un soroll escandalós i no sabem l'abast de l'averia, la nostra és clar. Especulem sobre què hi feia allà mig aquest home, quasi fosc, i amb una barqueta tan petita. Cobra força que tingués un 'liu' perquè no dóna massa explicacions del què li passa o de com el podem ajudar. A ell que l'apartin d'allà mig, i 'gràcies, ja poden marxar'. Ah!... Ja ho entenc. Segur que li ha dit a la seva dona que estava en un bar veient la final de la Copa del Rei de futbol, i si la Trasmediterrània l'hagués esclafat, s'hagués destapat tot.

Baixem a terra per sopar intentant d'oblidar aquest contratemps. Sopar al moll i sessió de copetes en una terrasseta d'un pub de tres pisos amb vistes al port fins a quarts de cinc. L'endemà al matí, esmorzem ensaïmada, com no; comprada en un establiment de Mahó anomenat 'La Mejor'. Era molt bona, no sé si la millor, però molt bona. Trobem també, finalment, una bombona de càmping-gas, doncs se'ns havia acabat i no podíem cuinar plats calents...

En sortir del port, ens dirigim a l'illa d'en Colom, última parada abans d'enfilar el camí cap a casa. Es tracta d'una cala preciosa, amb una illa enmig, i que el govern de les Illes ha decidit protegir amb la instal·lació de boies i prohibint ancorar. M'agradarà veure què passa el mes d'agost. Allà s'hi poden arribar a concentrar centenars d'embarcacions i només hi ha una setantena de boies (tirant mooolt llarg)...

Passades les sis de la tarda, rumb 330 graus i vint hores de navegació. Tenim un altre contratemps (n'hem tingut forces en 4 dies). A l'anada, es va trencar una peça del pilot automàtic. Sort que aquests dies hem viatjat amb un veler amic, que ens guia i ens estalvia tenir la vista fixada en la brúixola. Tot i això, estar sense pilot automàtic vol dir que algú ha d'estar al timó tota l'estona, quelcom esgotador. El porto non-stop de quatre de la matinada fins a les nou del matí. Sens dubte, aquesta franja és la més 'emocionant' d'una travessia a Balears. Es passa del cel groc amb milions d'estrelles (moltes són fugaç, per tant, pots demanar milions de desitjos, algun es complirà suposo) a una espectacular sortida de sol. I això, a 100 quilòmetres de Menorca i a 100 quilòmetres de casa. No som res en la immensitat del mar, de veritat.

(sortida del sol a les 6 del matí)


Arribem a les dues en punt del migdia i posem punt i final a un viatge curt, intens, esgotador i amb un 'reset' mental culminat amb èxit. Serà qüestió de tornar-hi aviat, qui sap si el mes d'agost, i amb l'esperança de poder passar-hi més dies per descobrir els nombrosos racons de Menorca i tenir temps per comprar algun formatget, ensaïmades i sobrassades infinites.

Cap a Menorca

Fins la setmana que ve!

Els amics de la Pòrtulas

La setmana passada un company de feina va ser agredit a la sortida de la presó de Soto del Real mentre cobria la sortida de l'acusada per pertinença a banda anarquista, Núria Pòrtulas. En la sortida, els seus amics, enlloc d'estar pendents de la Núria, es van dedicar a insultar, amenaçar, coaccionar i agredir els mitjans de comunicació allà presents. Els mateixos que hores abans els havien convocat per donar testimoni de la posada en llibertat de la Núria P. i tancar un capítol important del procés; i els mateixos que durant mesos han demanat, mitjançant manifestacions dos dies per setmana pel centre de Girona, la seva posada en llibertat i que el procediment judicial no caigués en l'oblit.

Els denominats amics de la Núria, que per cert ella sabrà quina mena d'amistats té, són els mateixos que cada setmana s'han dedicat a cridar consignes a favor del que ells consideren 'llibertat' i en contra de presumptes actituds feixistes dels Mossos d'Esquadra. És que potser no és feixisme la manera que es van comportar? És que potser van deixar treballar amb llibertat els mitjans allà presents? Què amagaven? Si l'acusada és innocent, que el seu entorn actuï amb transparència, no?

A més, llibertat, quina llibertat? No serà la que tenien els habitants de Girona cada dimecres i dissabte a la vespre per cicular pel centre. És que a mi no se'm pot respectar el dret a la lliure circulació? Sóc lliure si haig de canviar l'itinerari previst perquè una trentena, sí una trentena de manifestants, tallin la carretera de Barcelona durant una hora? No voldria negar-los-hi el dret a la lliure manifestació, faltaria més, però aquest s'acaba quan comença la llibertat, de moviment i lliure circulació de l'altre. Entenc que si són 600 persones, puguin 'prendre el carrer', però no si són trenta.

De moment, deixem que la justícia es pronunciï definitivament, i que se li demanin responsabilitats si és declarada culpable o que l'estat li recompensi el 'mal tràngol' si és innocent.

Els caradures

Fa uns dies, un bloc amic definia una classe d'animal força present a la nostra societat: les vaques sagrades humanes. Aquest magnífic post em va fer pensar en un altre subgrup i en absolut incompatible: els caradures.

A 'bote pronto', és dit d'un caradura tota persona que amb voluntat d'obtenir un benefici propi se salta les normes més bàsiques de convivència i respecte tractant a la resta de mortals d'estúpids. És dit d'aquesta gent que es cola a les cues (i no estaríem parlant de gent jove), ja sigui al súper, la carnisseria, a la fleca o a la carretera; dels qui no paguen pàrquing ni zona blava perquè 'no cal' i obstrueixen la circulació d'altres vehicles; dels qui demanen diners constantment i són incapaços de tornar-los; dels qui abusen de la confiança i la bona fe de l'entorn; dels qui menteixen o fan veure que et perdonen la vida; dels qui diuen 'donde dije digo, digo diego' i així un llarg etcètera.

Us mostraré un exemple. A l'esplanada de les imatges, és on acostumem a aparcar el cotxe. Fa uns mesos, amb motius d'unes obres que feien a la parcel·la del costat, un camió que devia pesar les seves tonelades va impactar contra el nostre vehicle trencant-li la direcció. La reparació superava els mil euros. Ha costat mesos que ens tornessin els diners i encara amb acusacions de ser uns mentiders i no demostrar que els camions invadeixen el pàrquing. Increïble.




Aquí teniu les 'pruebas del delito'. En una tarda plujosa, el rastre enfangat de les roderes no deixa lloc a dubte.

I com a les vaques sagrades, als caradures, destapem-los!

Les Corts

'Si et portes malament,aniràs a la comissaria de les Corts'. Aquesta podria ser la versió corregida i augmentada al segle XXI del popular 'Si et portes malament, vindrà l'home del sac'. Quina por ens feia aquesta frase de petits...

Doncs bé, des d'unes setmanes ençà veiem com s'han produït maltractaments i vexacions a detinguts per motius X i traslladats a la comissaria de les Corts. D'acord que aquests arrestats s'encaren i probablement insulten als agents (les imatges no tenen so i no ho sabem), però els mossos han de tenir la sang freda per ser hermètics a aquestes provocacions. Això, suposo, deu ser una de les lliçons que aprenen a l'Escola de la Policia de Mollet del Vallès.

És evident que no es poden controlar totes les actuacions d'aquests mossos, però estem arribant a un punt que aquests casos 'ja no són tan puntuals'. I sempre es donen a la mateixa comissaria, detall més alarmant encara.

Potser seria el moment de demanar responsabilitats polítiques. No vull ni pensar quina hagués estat la reacció d'ICV, que ostenta la conselleria d'Interior, si aquests maltractaments haguessin estat sota els comandaments d'un Departament encapçalat per CiU, i ja no diguem pel PP. 'Tornem a tenir una policia feixista i torturadora', dirien. I no es cansarien de demanar dimissions.

El conseller diu que la policia en 'sortirà reforçada' i ha optat per posar càmeres a totes les comissaries.. Cal que la policia vigili a la policia?? M'agradaria poder contestar que no.

El Rey Juan Carlos I, ¿el español de la Historia?

El Rey Juan Carlos I, ¿el español de la Historia? Amb aquesta pregunta titula elmundo.es la notícia sobre l'elecció del borbó com a espanyol de la història en un programa especial d'Antena 3. A continuació, dóna al lector la possibilitat de dir-hi la seva: '¿Cree usted que el monarca merece este puesto?' Un 17% diu que sí, un 83% que no a les 17.30 del migdia d'avui. Feta així la pregunta, és normal que surtin aquests resultats.

Un altre exemple d'aquest matí. A 'El món a Rac1' preguntaven 'Confieu amb els Mossos?'. Un 51% ha dit que sí, un 49% que no.

Ambdós casos són preguntes en les quals s'indueix a la resposta, cap a un sentit o altre.

En el primer cas, l'últim o el real objectiu de El Mundo, i també la COPE, no és tant la denúncia de 'l'escalada dels nacionalismes català i espanyol', com dirien ells, sinó preguntar-se 'què fa la monarquia per garantir la unitat d'Espanya?'. I així, posar a l'espanyol del carrer en el dubte de la utilitat d'aquesta institució, que costa molts diners a les arques públiques. Podrien reforçar aquesta tesi alguna que altra crítica d'en Fede dels micròfons de la COPE i que l'editorial de El Mundo, l'Esfera de los Libros, hagi publicat darrerament títols crítics amb la monarquia.

En el segon cas, estem davant de dues polèmiques sorgides en dos dies i que deixen en entredit els Mossos. La primera és la utilització d'uns anomenats punxons en les manifestacions d'okupes, anitisistema i altres col·lectius que acostumen a provocar aldarulls. L'altre és la mort d'un jove mentre va saltar des d'un cotxe en marxa. La decisió de voler escapar la va dur a terme el detingut, però no deixa de ser que estava sota custòdia policial. I enmig de les dues polèmiques, s'anuncia la detenció de 19 persones acusades de cometre uns mil robatoris al metro; de les quals 13 ja són al carrer i possiblement a l'estranger...

El més lògic és que amb aquest context, l'audiència hagués contestat majoritàriament que no confiaven amb els Mossos, induïts probablement per aquestes circumstàncies. No obstant això, no ha sigut així i encara reben el suport d'un de cada dos catalans...

Cutty Sark in memoriam

Llegeixo amb molta tristesa que un dels símbols del colonialisme anglès, el vaixell Cutty Sark, ha desaparegut aquest dilluns a la matinada enmig de les flames. Construït íntegrament amb fusta, el seu destí estava clar amb el mínim contacte amb les flames. Per això, em ve a la memòria les vegades que, en la meva etapa a Londres, vaig estar davant d'aquest llegendari barco.

La primera vegada que vaig veure els tres màstils del Cutty Sark que sobresortien a la zona de Greenwich, al sud-est de la ciutat i a pocs metres del meridià zero, va ser dos o tres dies després d'aterrar a Londres. Anava amb en German, de Madrid; la Núria, de Montblanc; la Pipi, de Múrcia; la Fabiola, de Brasil i en David Poon, de Hong Kong. Aleshores estava en ple de procés adaptació a la ciutat i recordo aquella excursió amb especial apreci perquè m'ho van posar molt fàcil. La qüestió era passejar per aquest districte de la ciutat, visitar el meridià zero, la part financera, etc.. però un sempre es fixa amb el que li interessa i la presència del Cutty Sark no em va passar desapercebuda.

A Greenwich hi vaig anar tornant altres vegades. Només en una ocasió, amb motiu de la visita dels meus pares a Londres, vaig accedir al seu interior. Les reconstruccions eren perfectes i donaven una idea del què podia ser la vida allà dins durant les travessies entre la Índia i Anglaterra per transportar tè o entre Austràlia i Anglaterra en el transport de llana. Només el casc ha sigut testimoni, que per moltes reconstruccions ja no serà el mateix, de les infinites vicissituds en tots els camps, i començant pel propi barco i les tècniques de navegació, de la societat anglesa i mundial en els dos últims segles. I ara, tot ja és història.

Scotland Yard investiga si ha estat un incendi provocat. M'abstindré de dir el que s'hauria de fer amb els culpables en cas que es confirmi aquest extrem. Seria políticament incorrecte i potser podria anar a la presó, com en Sergi Pàmies.

Gironins

Dooooncs..., el que us comentava en el post de divendres passat. Diferent en la forma però el mateix en el fons, Quim Curbet també ho denuncia al Diari de Girona d'avui.

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pNumEjemplar=2685&pIdSeccion=2&pIdNoticia=198874&rand=1178685160814

La supervivència de l'emule

Avui estic content perquè he fet un descobriment malgrat el meus limitats coneixements informàtics. Fa poc menys d'un mes vaig comprar un PC amb l'inconvenient, ja assumit (quin remei!), que venia amb el Windows Vista Home Premium incorporat, i que això era sinònim de no poder utilitzar l'emule.

Tot i així, volia comprovar que el rumor, a priori confirmat, que no es podia instal·lar era cert. Una vegada descarregat el programa a l'ordinador, baixava cançons, que es podien escoltar. Ah!..., (llegiu aquest 'Ah..! com el pronunciaria Monegal) quan va ser hora de buscar la carpeta Incoming per obtenir l'arxiu en MP3, aquesta no hi era per enlloc. Sembla que l'emule es queda instal·lat al sistema, però no així la carpeta on van a parar les cançons 'pirata'.

Doncs bé, si aneu a Preferencias i Directorio, i feu que la música es descarregui en una carpeta independent de la ubicació de l'emule (per exemple a l'Escriptori i no dins d'Archivos de Programa), la música va a parar dins d'aquesta nova carpeta i es pot escoltar perfectament i evitar aquest escull que Microsoft havia posat, suposadament, en pro de la música legal.

És possible que no hi haguessin caigut amb això?? Ho pregunto perquè no sóc informàtic ni res per l'estil, i sí un ignorant en aquests temes. I ja que aquest tema crea sempre tanta controvèrsia i debat, no ha plagiat Microsoft el sistema de finestres del programa iTunes i del sistema del Mac, en general? Jo hi veig moltes similituds...

L'Emule s'ha de saber utilitzar. És una gran eina per trobar versions de grans temes de la història de la música que mai de la vida sortiran a la venda. La majoria de vegades han extret de concerts amb un vulgar mp3 o d'una taula d'un tècnic de so del mateix espectacle i que després els ha penjat a la xarxa. Això, no és pirateria, és compartir sense cap afany de lucre una versió, per exemple, del 'Dancing in the dark' cantada per Tina Turner, la gira del Vote For Change encapçalada per Bruce Springsteen i els REM o el concert de Mark Knopfler a Badalona, entre molts i molts d'altres temes.

Quin mal fa tenir aquestes joies per al meu gaudi al meu ordinador si mai les trobaré a les botigues??

La gent no saluda o què passa?

A Girona, pots tenir dos tipus de coneguts: els que saluden quan et veuen pel carrer i els que no. Del primer grup, poca cosa a dir perquè forma part de les normes més bàsiques de l'educació i la cordialitat d'una societat civilitzada. Del segon grup, crec que cada dia més nombrós, ja en començo estar a tip. Que jo sàpiga, no he fet res dolent a ningú perquè en una ciutat petita com Girona, o en un poble gran com Girona (com preferiu), on és força habitual trobar-se gent coneguda, que no vull dir amics, et girin la cara en el sentit literal de l'expressió. I és clar, et trobes enmig del carrer que parles sol o aixeques un braç per saludar el no-res o ningú. Mentrestant, el vianant que camina paral·lel a tu o ve de cares pensa que 'per menys, n'hi ha que estan tancats'.

Sense anar més lluny, avui m'ha passat tres vegades. I he decidit dir prou. He pensat de fer una vaga i no saludar cap conegut que em creui pel carrer. Evidentment, no demano que es parin i m'expliquin què han dinat o quines preocupacions vitals tenen. Senzillament, amb un 'Hola', 'Adéu' o tan sols un escuet 'ei' o cop de cap n'hi hauria prou. Però he recapacitat i no vull ser com ells. Si mai em veieu pel carrer i no saludo pot ser perquè: a) no us he vist o b) se m'ha accentuat la meva personalitat gironina.

Tal com acaba el controvertit Manuel Trallero els seus articles al suplement de TV dels dissabtes a La Vanguardia: 'Aunque, eso sí, una mala semana (día), la (lo) puede tener cualquiera'

Tintorera

És un tòpic sí, però una imatge val més que mil paraules. Aquí teniu l'animalot que dissabte passat va aparèixer per la platja que dóna nom a aquest humil blog:

Maragallada en l'era Montilla (II)

Ja tenim la segona maragallada de la setmana. Supera la primera, sens dubte. Trobàvem a faltar declaracions explosives de l'expresi, i ja en van dues en tres dies. El que ha dit Maragall (que Zapatero l'ha traït) era un fet sabut per tothom però no deixa de ser que si ho explica ell, adquireix molt més valor, lògicament. I es confirma, per tant, que darrera el 'talante' de Bambi s'amaga quelcom més. Qui més ha sortit guanyant en tot això és la revista Avenç. Molta gent ni sabia de la seva existència i dilluns que ve aquesta publicació farà la tirada de la seva vida i s'esgotaran ràpidament els primers exemplars.

Si el tripartit 1.0 va ser el Dragon Khan, la versió 2.0 és el tutuki-splash. Tots s'esquitxen. Montilla, amb la llei del silenci, devia pensar que no tindria problemes. Però el cert és que la política catalana està agafant uns derroters que ningú hagués suposat mesos enrera. ERC desplegant des del govern un Estatut amb el que no hi creu, el seu impulsor dient que 's'ha perdut el temps' i que el seu boss el va fer triar entre un segon mandat o la reforma del text (al final, no tindrà ni una cosa ni l'altra); CiU, perplex, no entén res; els del PP es fan un fart de riure i les seus d'ICV amb les façanes de les seves seus tacades de pintura i ous llançats, suposadament pels seus exvotants, per la política 'feixista i repressora' dels Mossos d'Esquadra, i per extensió el Departament d'Interior. Si us arriben a dir fa uns dos anys que les façanes de les seus del PP estarien impecables i que les d'ICV 'acollirien' dues manfestacions per setmana i haurien de ser protegides per brigades antiavalots, us ho hauríeu cregut?

Maragallada en l'era Montilla

Quina mena de polítics tenim? (i hem tingut). Com pot dir l'expresident de la Generalitat que va impulsar l'Estatut i que fins fa dos dies se'n felicitava, que la reforma del text no ha servit per a res? Després de sentir aquestes afirmacions, vaig pensar que el Maragall de veritat imitava el del Polònia i no al revés.

La Constitució no es podia modificar aleshores, tampoc es pot fer ara i no crec que els dos partits majoritaris espanyols ho tinguin com una prioritat màxima els pròxims anys. I Maragall ho sabia. Hagués estat molt millor pensar-hi abans per estalviar-nos boicots, l'augment de l'anticatalanisme arreu de l'estat, l'avançament de les eleccions, l'expulsió dels consellers d'ERC amb tot el trasbals que comporta per l'administració i la seva sortida també de la presidència de la Generalitat. I el que és pitjor: la desconnexió, total, entre governants i ciutadans. Aquesta fractura restarà oberta durant molts anys, i el primer símptoma va ser l'elevada abstenció en les darreres eleccions catalanes.

Això sí, el' millor capítol' està per arribar: la sentència del TC pot marcar un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya.

48 hores després

Han passat ja dos dies des que es va celebrar Sant Jordi. En aquest dilluns semifestiu vam poder veure milers de roses i llibres, que esperem que algun dia siguin llegits i no fossin comprats per dir 'jo ja he complert'. I la veritat és que és el pitjor dia per comprar un llibre. D'acord que potser tens un descompte, però per què pagar de 16 a 20 euros per un llibre que abans d'endurte'l l'ha tocat mitja ciutat, ha llegit una pàgina a l'atzar i ha decidit que no se'l quedava?

És una bona ocasió també per passejar, no amb calma i sí amb empentes i trepitjades, per la Rambla de Girona. Totes les llibreries de Girona estan allà representades amb una parada, on els potencials compradors miren, trien, comenten, pregunten sobre les novetats editorials i les que no ho són tan. Vegi's, sinó, 'La catedral del mar' d'Ildefonso Falcones.

'Encara és hora que em llegeixi el llibre que em van regalar l'any passat, que ja n'haig de triar un altre', sentia comentar a un noi d'una trentena d'anys. Malament quan aquesta persona se sent obligada a comprar un llibre perquè toca i per imposició d'una diada comercial, i més malament encara quan sap que es quedarà a l'estanteria acumulant pols.

Aquest any també s'ha parlat, com no, dels llibres mediàtics. No ha sigut Buenafuente qui ha encapçalat les ventes, però sí Polònia i Pepe Rubianes. La colla de Toni Soler no s'amaga que han escrit/fet un llibre mediàtic, dels que s'aprofiten de sortir a la tele per promocionar-se. Bé, és discutible i mereixen potser un escrit a part. Però jo em pregunto, no és un llibre mediàtic el de Sergi Pàmies que surt sovint als Matins de tv3 i en diversos programes de ràdio parlant de televisió i el Barça? Ell també és un autor mediàtic, es passa al dia als mitjans, i en canvi no se'l critica per això.

És una diada comercial, sí. Els floristeries es forren i les editorials no diguem. Però també és una jornada amb molt d'encant: l'autèntic dia dels enamorats a Catalunya, i no el 14 de febrer, Saint Valentine's Day, i que per sort només una minoria segueix aquí.

Preguntava Josep Cuní aquest dilluns als seus telespectadors -ja sabeu, a través del MATINS.SI, MATINS.NO- si Sant Jordi havia de ser festiu (dia no laborable, perquè una festa ja ho és). Una gran majoria es decantava pel sí, però em quedo amb l'opinió de la seva companya, quan deia que la gràcia està en què és un dia laborable però amb els horaris permisius i en què sempre pots esgarrapar una horeta per gaudir d'aquesta festa. I és ben cert, i si no què passaria si Sant Jordi caigués en un dimarts o en dijous? La gent es quedaria a la ciutat per celebrar el Sant Jordi o s'agafaria un pont per marxar quatre dies? Sant Jordi no seria mai més el mateix, no trobeu?

De moment, tinc dos llibres per llegir. Un de l'incombustible i entranyable Josep Maria Espinàs, amb el seu 'Relacions Particulars' i 'Sayonara Barcelona' de l'últim Premi Sant Jordi, Joaquim Pijoan.